EL TÚNEL
Va obrir els ulls a poc a poc, confós i mig grogui. Va trigar uns segons en saber on era. Ah sí, al metro, tornant a casa. Va recordar que havia agafat l’últim pels pèls però ara s’havia despertat ves a saber on, esperant no haver-se passat de parada. Es va enfadar amb si mateix, com s’havia pogut adormir així i quant de temps?
Va mirar al voltant i va veure que estava sol. Els vagons contigus també eren buits. On coi era, que tothom ja havia baixat? Es va adonar que el tren portava molta estona dins del túnel sense parar. -No fotis que va a cotxeres!- va pensar amb pànic. Es va imaginar passant la nit allà, tot sol, fins al primer servei del matí.
Va sentir soroll de passos i va veure que algú venia caminant per l’esquerra. Ufff, quin descans, hi havia algú més al tren. Era una dona jove i s’acostava somrient.
- Hola, tu també t’has quedat tancat?- li va preguntar.
- Sí... i ara veig que no soc l’únic- va respondre, sentint-se més relaxat.
- Jo m’he despistat mirant Tik Toks i quan he alçat la vista, estava sola- va dir ella, assenyalant el mòbil.
- Jo m’he adormit, he plegat de treballar i estava baldat. He caigut com un sac.
Van riure sense percebre que el tren s’estava aturant en mig del túnel. Es va sentir un soroll mecànic i es van tancar els llums. Les portes es van obrir.
-Això deu ser el final. Vinga, abans que el conductor marxi, anem amb ell a la sortida- va dir ell avançant pel tren. Ella el va seguir.
Amb el llum dels mòbils van arribar a la cabina del conductor. No hi era, ja havia marxat. Estaven completament sols.
Van baixar a la via i van caminar cercant la sortida. Ell volia xerrar per treure’s la por que començava a sentir.
- Em dic Benjamí, Benji per als amics, i tu?
- Ona. També es diminutiu.
- De què? Mariona? Ramona?
- No, no. - va riure
- Winona? Madonna?
- Nooo...!- i tots dos van esclatar a riure
Un punt de claror va aparèixer a l’horitzó de foscor, petit com un estel però sens dubte era llum que els deia que s’apropaven a l’estació o cotxeres o el que fos. Benji va començar a sentir-se més tranquil. Arribarien a “terra ferma” i agafarien un taxi cap a casa.
-Estem arribant- va dir l’Ona amb veu serena i calmada. Benji es va relaxar més. La veu de l’Ona tenia un efecte sedant. Com és avançava, més content se sentia.
- Per què et van dir Benjamí? -va preguntar ella- És un nom peculiar.
- Perquè vàrem ser bessons i vaig sortir el primer, o sigui jo era el petit, el benjamí.
- I el teu germà com es diu?
- Era una nena i va morir als pocs minuts, no va arribar a tenir nom.- de sobte va sentir un calfred.
Ella va fer una pausa i el va mirar als ulls.
-Vols saber de què és diminutiu Ona?
Ell va aguantar-li la mirada, intentant llegir-la com si allà es trobés la resposta. Va trigar un parell de minuts en contestar sense deixar de mirar-la.
- De... – els ulls se li van omplir de llàgrimes
- Sí... és Ona... de... bessona.-va dir ella agafant-lo de la mà, i un corrent d’amor el va envair- Soc jo, he vingut a rebre’t i acompanyar-te
- On anem?- Tot i que ja sabia la resposta
- Tornem a casa- li va dir amb ulls de felicitat.
La llum al final de túnel ja era immensa, tan brillant que enlluernava. Era càlida, acollidora, era una gran ona d’amor.
Al vagó del metro, rodejat de paramèdics i de passatgers curiosos, es quedava el cos sense vida de Benji, després d’un infart fulminant.