37 parades
M'acabava l’última copa en un bar del barri de Gràcia abans que tanquessin. El cambrer ja tenia la persiana mig abaixada. Vaig mirar el rellotge: «3:07». Era l'hora de fotre el camp.
Vaig sortir mig fent el «limbo» per no colpejar-me el cap amb la persiana, ja no hi havia ningú pel carrer, encara que era diumenge. Vaig pensar que les nits de Barcelona ja no són el que eren i vaig enfilar cap a la parada de metro de Fontana. La meva intenció era fer transbord a Passeig de Gràcia, creuar el seu interminable passadís i agafar la línia 2, que és la que em deixava al costat de casa.
L’estació també estava buida, ara sí que em vaig estranyar més, però entre que volia arribar a casa ràpid i l’alcohol, tampoc em vaig parar a pensar massa. En arribar a l’andana, el metro ja estava entrant a l’estació, vaig pujar i em vaig asseure al primer lloc que vaig trobar. Encara que no em va costar gaire, el vagó també estava desert. No hi havia ni Déu! Però poc em va importar, l’alcohol havia deixar enrere l’eufòria i la desinhibició per passar al cansament i la son. De sobte tot es va fondre a negre.
No sé com, vaig escoltar una veu llunyana: «Propera parada Passeig de Gràcia» i vaig obrir els ulls. Ja hi era! Vaig fotre un bot i vaig sortir corrents abans que em passés de parada. L’andana d’aquella estació també estava buida, ja començava a tenir la mosca al nas. Vaig comprovar les meves pertinences, que no m’haguessin furtat res mentre fotia la becaina. La cartera en una butxaca i el mòbil a l’altre: «3:07». Com, com, com? No podia ser, era l'hora en què havia sortit de l’últim bar. Al rellotge també, la mateixa hora, vaig mirar el rètol lluminós: «3:07» «Proper tren en 37 minuts». Definitivament, quelcom no anava bé.
Vaig pujar les escales i em vaig dirigir a la sortida, estava tancada i no hi havia cap treballador de TMB a qui demanar ajuda. No podia ser, la nit de dissabte a diumenge el metro obria tota la nit, sinó no hauria pogut entrar. Vaig agafar el llarg passadís que condueix a la línia lila, per veure si allà estava obert o almenys podia agafar un metro cap a casa, però de sobte em vaig adonar que els llums s’anaven apagant darrere meu. Vaig començar a córrer, la foscor em perseguia i davant meu... davant meu encara hi havia llum, però potser massa, hi havia una gram llum al final del túnel que m’enlluernava, però ja no podia parar.
Vaig creuar el llindar de la llum... i de sobte em vaig despertar. Estava en un llit d’hospital, segons em van explicar, m'havia colpejat el cap a la persiana en sortir del bar, i entre això i l’alcohol que duia a sobre vaig queda en coma etílic i ja no em vaig poder aixecar. Tot havia sigut producte d’un «delirium tremens». Quines coses que passen, tu!