Tot el que mai no et vaig dir
"Sincerament, no sé si el que et diré ara et sorprendrà o no, però crec que ja és hora de parlar-ho. No hauria d'haver esperat tants mesos, tants silencis incòmodes i mirades esquives, passar d'explicar-nos-ho tot a no saber res de tu, de tenir-ho tot a no tenir res. No puc culpar-te, ni pretenc fer-ho pas. La culpa és meva, per callar sempre, per tenir pànic al rebuig, al que passaria si em diguessin que no. Però aquest cop ha estat diferent, no per la meva forma d'actuar, sinó pel que sentia. El fet d'estar enamorat és quelcom molt difícil d'identificar, diuen que quan estàs enamorat ho saps. Sincerament, no ho sé, però si que sé que el que sentia (i sento) per tu és el més proper a enamorar-me que he estat mai, amb diferència. Els dies posteriors que t'ensumessis que estava enamorat de tu van ser dels pitjors de la meva vida, era un mar de llàgrimes apàtic que només volia deixar passar el temps. No menjava, no dormia, no sortia de casa, només m'estirava al llit a veure els dies passar, amb l'única esperança que m'escriguessis.
Des del dia que et vaig conèixer vaig saber que t'acabaria estimant. Era veure't i riure, sentir que tenia algú en qui podia confiar, amb qui podia parlar de qualsevol cosa sense témer el que pensaries de mi. No em jutjaves, només m'escoltaves i em feies sentir segur, i això és una cosa que no he tingut massa al llarg de la meva vida. Però aquest no era el problema, sinó que també sabia que no seria per sempre, que ho acabaria destrossant tot, i així ha estat. Sempre és això, la crònica d'una mort anunciada, començar un llibre sabent el final.
Amb tot això no espero massa, entenc que no vulguis saber res de mi, però necessitava dir-te que per a mi no va ser una ximpleria, que t'estimava, que encara t'estimo i que probablement mai no ho deixi de fer, i que desitjaria poder tornar enrere i fer les coses bé per un cop en la vida, però no puc.
Sé que no sents per mi el que jo sento per tu, i en el fons et mentiria i em mentiria a mi mateix si et digués que podríem intentar tornar a ser amics, perquè no podria. No encara, almenys. Necessito temps, per pensar, per aclarir-me, per passar pàgina i assumir que mai no tindrem la relació que voldria. I crec que l'única manera de fer-ho és distanciant-nos un temps, però tinc por que aquest temps sigui massa llarg i que es converteixi en tota la vida. No vull que això sigui un comiat, però suposo que és possible que ho sigui. Tant si és un fins ara com si és un fins sempre, només volia que sabessis això, que t'estimo."
**************************************
Propera parada: Gal·la Placídia
Sobtat, s'adona que ha de baixar ja. S'obren les portes i tremolant baixa de l'autobús. I allà estava ella, esperant-lo a la sortida dels ferrocarrils. "Endavant les atxes, agafa aire i digues-li-ho tot" es repetia mentre caminava cap a ella. "Hola, gràcies per venir. Sincerament, no sé si el que et diré ara et sorprendrà o no, però crec que ja és hora de parlar-ho..."