Retrats
Com cada dia, la Sandra agafa la línia verda a Trinitat Nova. Porta el bloc de notes sota el braç i un estoig amb tot el que necessita: els llapis, les gomes, el carbonet. Encara no sap a qui dibuixarà, avui. Qui seurà just davant d’ella i no se n’adonarà -com en la majoria dels casos- que l’està dibuixant fins que ella no li doni el retrat.
Tanca els ulls mentre el vent i el so del metro entrant a l’andana omplen l’espai. A poc a poc, els passatgers entren als vagons encara buits i van omplint-ne els seients. La Sandra s’acomoda al seu lloc de sempre i obre el bloc. La primera pàgina, d’un blanc rugós, espera pacient a ser el llenç d’un nou dibuix. Imposa, perquè sempre és igual, però mai és la mateixa. La Sandra mai no es queda els dibuixos, sempre els regala.
Escolta el sotrac suau del vagó sobre les vies i s’arma amb el llapis just quan arriben a la parada següent. Espera. I espera. I davant seu...seu un nen. Un nen que porta un ram de flors gairebé més gran que ell en una mà i la mà d’un avi, arrugada per la vellesa, a l’altra. El cor de la Sandra s’infla de tendresa.
El metro arrenca i la Sandra comença a marcar traços en el fons blanc. El nen és tan petit que quan seu al seient no arriba ni a doblegar els genolls. I el ram és tan gran que ha d'estirar molt el coll per arribar a treure el nas per sobrede les flors i observar-les.
“Mira, avi.” La Sandra es centra en la maneta que subjecta el ram. “Aquesta flor encara no s’ha obert.”
Els dits petitons es tanquen amb força entorn de les tiges verdes. Quines ungles més petites!
“Crec que serà violeta” fa el nen. “Com aquesta!”
Mentre el nen xerroteja sobre les flors, l’avi somriu plàcidament, amb uns ulls plens d’amor i orgull.
“Quines t’agraden més, avi?” El ram de flors comença a prendre forma sota el llapis de la Sandra. Dibuixa els capolls, les fulles. El llaç que aguanta el ram. “Les meves preferides són les vermelles.” El nen, mentre parla, mou les puntes dels peus d’un costat a l’altre, amb el taló fix en un punt, infantilment i adorable. La Sandra somriu, i es mira la carona, els cabells, els ulls.
“Però les preferides de l’àvia seran les grogues”, el nen s’inclina. “A més fan bona olor, mira.” Aixeca el ram i posa les flors amb un gest gairebé còmic sota el nas de l’avi. “Oi que sí, avi?” A la Sandra se li escapa el riure. Amb el moviment brusc, alguns pètals de colors s’han desprès del ram i han caigut a terra i sobre els peus del nen, que torna a posar el ram verticalment davant seu.
És hora d’afegir profunditat al dibuix. La Sandra agafa el carbonet i comença a fer ombres, a omplir, a difuminar. I així, parada rere parada, el nen enraona sobre les flors mentre la Sandra dona forma al retrat tan bé com sap. “Baixem a la següent, eh?” diu l’avi.
A la Sandra li va perfecte, fa estona que ha acabat el dibuix. Amb cura de no trencar-lo, arrenca la pàgina i anota la data al darrere. Abans d’arribar a la parada, s’acosta al nen i a l’avi i els ensenya el dibuix. La cara del nen s’il·lumina i l’avi torna a somriure, agraint-li el gest amb els ulls. La Sandra els observa mentre ells enfilen per l’andana i ella s’allunya amb el metro. Torna a seure i observa els pètals del terra. Se sent en pau. Tanca la llibreta i la guarda, demà continuarà.
No ho sap, però aquest nen i el seu avi van a l’hospital, a veure l’àvia malalta. Quan entrin a l’habitació el nen anirà corrents al llit i li posarà el ram a la falda abans d’enfilar-se al seu costat. “Àvia, saps què? Una noia m’ha dibuixat al metro i...”