DIMENSIÓ DESCONEGUDA
Estava dormint quan el revisor em va venir a despertar. S'havia acabat el trajecte i jo encara estava allà, sola. Li vaig demanar perdó i vaig sortir del vagó tan ràpid com vaig poder. Mirava el meu entorn i no sabia on era. Envoltada de muntanyes, de boscos. Quan vaig mirar enrere, el revisor ja no hi era, ni el metro, ni l'estació, res. On era? La meva capacitat espacial sempre havia estat un dels meus punts febles però aquella situació superava totes les anteriors pèrdues i equivocacions d'itineraris. On era? Vaig decidir caminar cap endavant, - sempre endavant!! em deien a casa per motivar-me. Doncs així ho vaig fer. El bosc era preciós i entre els arbres la llum del sol penetrava de forma intensa. Quan vaig poder veure els núvols em vaig adonar que hi havia tres sols, un de cada color. És un somni, vaig pensar. És un somni, esteu pensant. Vaig agafar el mòbil i vaig fer fotos, les volia enviar però no podia; volia trucar, però no m'ho permetia. Tenia bona cobertura però l'aparell no funcionava. Miro al meu voltant, només bosc, i darrera d'un arbre veig un rètol brillant. M'hi apropo. Veig unes escales. Hi pujo. El rètol diu: Funicular. Però només hi ha el rètol. Un vestigi d'una estació ara oblidada. Em començo a situar. Ja sé on sóc però tot és diferent. Un món paral·lel? He trobat la porta a l'altra dimensió? Torno a agafar el mòbil. He rebut una notificació. Una pàgina web. L'única que funciona. Algú me l'ha enviada. Serà un senyal? El web és dels transports de BCN. Hi ha un concurs de relats curts. Potser si n'escric un i algú el rep, sabran on estic i em vindran a buscar. La clau és: Funicular de Montjuïc.