Expiració
El pes de les llàgrimes sense vessar fereixen els meus ulls. Desconec quant temps més podré continuar així. El metro arriba, amb ell marxaré. Això significa avançar? Deixar les coses enrere, una vegada darrere l’altra?
-Però què dius?- em pregunta mentre s'apropa a mi.
-Sabia que no m'entendries- xiuxiuejo aprensivament.
-Ho trobes normal?- em contesta gairebé amb un to de superioritat. Potser ho era.
-Fa dies que em passa- admeto sense evasives.
M’aturo en saber que ella també ho fa. Pretén que em giri per contemplar-la. No fallo les seves expectatives.
-Però com ho saps? Algú et persegueix?- deixa anar plaentment a la meva oïda dreta.
-No, no és pas això- amb una veu cohibida faig l'esforç de no fer-me callar.
-Llavors, què és?- noto que es cansa de mi. No és l'única, jo també ho estic. Potser toca descansar.
-La percebo. Està amb mi, sempre, a tot arreu- mentre l’examino atentament. Tinc curiositat de conèixer la seva resposta.
No diu res durant uns segons. Aprofito per travessar el vagó. Creua amb mi. El corrent d’aire frega les galtes que he heretat de la meva àvia. Tinc la sensació que la tornaré a veure d'aquí poc.
-Qui?- alçant la veu em qüestiona.
Em quedo sense escapatòria. És tot un repte acostar-m'hi.
-La mort- pronuncio molt lentament.
-La veus?- mentre fa una ganyota.
-M'està mirant- no clisso cap emoció en la seva expressió facial.
-És aquí?- mentre es gira per veure si pot arribar a saber de l'existència de qui les pren.
-Em parla- afirmo.
-Què et diu?- mentre s'ajup lleugerament.
La seva alçada és major que la meva, així que per escoltar-me és un tret humà necessari executar.
-Només em fa preguntes.
Emmudeix. No és l'única. No hi ha res més a dir. Les vies cada cop tenen més aparença de llit. Marxar cada cop s’assembla més a tornar. Una partida, al cap i a la fi, continua essent una expiració.