Un viatge
Surto de casa. Avui el dia és gris i una brisa suau que m’obliga a abrigar-me em diu que falta poc, que la primavera gairebé la puc tocar amb les puntes dels dits. Baixo pel carrer, dos blocs, i trenco a la dreta; el mateix forn de pa, la mateixa ferreteria, el mateix autobús que es dirigeix al centre de la ciutat. M’entretinc un moment tot observant els rostres de dins del bus: la majoria encara amb la son al damunt, d’altres abstrets, concentrats en la música que sona pels seus auriculars, alguns fullegen amb parsimònia les pàgines d’un diari… Em sorprenc en topar amb uns ulls enriolats que em miren còmplices, com suggerint que s’han adonat del meu posat d’observadora-analista. Esbosso un mig somriure, incòmoda, i miro el rellotge per inèrcia –merda, faig tard.
Camino de pressa pel carreró de sempre que, en sobrepassar l’últim bloc de pisos, dona lloc a un espai ampli i diàfan, on Gaudí abocà part de la seva ànima en una obra colossal. Me la miro de reüll –quan fa sol és més bonica –penso, i entro ràpidament a la boca del metro.
Quan entro, intento situar-me al meu lloc de sempre –és curiós que un espai tan transitat i públic com és el metro pugui arribar a tenir un raconet que em senti “meu”. Sona música pels meus auriculars, però no li faig cas, segueixo observant la gent que m’envolta i reconec alguns rostres que em són familiars, coneguts estrictament dins de l’àmbit transportístic però, al cap i a la fi, coneguts. Seria estrany saludar-los? Al cap i a la fi, després de tants dilluns ja conec una petita part de la seva vida, i en formo part, encara que ells potser no ho sàpiguen. Sé a quina parada pugen, a quina baixen i, per tant, els seus horaris de les primeres hores del dia. És com si, en presentar-nos cada dia al mateix lloc i pujar al mateix tren, dia rere dia, setmana rere setmana i mes rere mes, compartíssim un trosset de nosaltres mateixos amb aquells que també hi són, cada dia sens falta, per afirmar-nos que no estem sols dins de l’anonimat.
Surto del vagó, pujo les escales mecàniques a corre-cuita i em trobo amb la riuada de gent que baixa dels altres trens. Tots confluïm al gran vestíbul abans d’escollir la nostra ruta i separar-nos per a seguir amb la nostra rutina. Un cop a fora, la universitat es presenta clara i imponent, destaca per damunt dels arbres, els cotxes, el soroll. Els passadissos que donen al claustre són plens a vessar d’alumnes conversant, llegint, fumant. Em torna a envair aquest sentiment de companyonia, de recolzament en els altres dins d’una multitud d’estranys. Mirant-me les puntes gastades de les sabates, penso que potser la vida es tracta d’això, de fer-nos companyia en els moments de “temps-mort”, en les esperes a l’arribada del tren, abans d’entrar a classe, en arribar a casa.