El camell
EL CAMELL
Vaig assabentar-me de la seva malaltia en pujar al 47 des de l´Hospital del Mar, un dia rúfol, fred..Amics des de la infància, sí, nosaltres també vam anar a l´EGB. A tots dos en agradaven, ves a saber per què, tot el que es movia per carrils (trens, tramvies...). A les nostres respectives famílies no teníem avanpassats ferroviaris. La meva era una família d´emigrants de l´Aragó i d´Andalusia i la seva, de pare castellà i mare catalana. Teníem, però, un especial interès pel metro de la nostra ciutat. No ens cansàvem de veure passar els combois per les estacions, d´intercanviar informacions passades, i futures i d´il-lusionar-nos amb els projectes d´ampliació de línies. Somiàvem una Barcelona solcada per una xarxa ben mallada, que arribaria a tots els racons de la ciutat i que ningú no tingués una estació a un radi més gran de 300 metres d´on es trobava.
Els diumenges al matí, els primers anys dels 80, -devia ser el 1980 o el 1981-, a la línia 1, la vermella o Transversal, circulaven uns impressionants trens formats amb tres vagons de la primera sèrie que hi va circular. Els havien remodelat, buscant que s´assemblessin el màxim possible als originals, amb la seva decoració modernista en groc i negre. Veure´ls passar per l´estació Espanya, descrivint la corba d´aquesta monumental parada, els feia encara més majestuosos. Nosaltres érem allà, a la caça del comboi, amb les nostres càmeres fotogràfiques regalades per la primera comunió, intentant no malbaratar el rodet de 12, 24 o 36 fotos. No estàvem sols. Una munió d´aficionats intentaven situar-se el més estratègicament possible per aconseguir la millor captura. Els vèiem per escales, capçaleres d´andanes i pel pont que connecta les dues direccions de la línia. Hem d´aprendre d´aquesta gent, Joan, -li digué al meu amic-. N´estic segur que ells en saben la seva història.
A prop nostre, una parella d´aficionats discutien sobre un detall dels trens. Els deien camells, -n´informava un-. L´altre, sorprès, el demanava explicacions del perquè d´aquest curiós malnom. Paràvem l´orella a l´espera de captar un xic de conversa. Els deien així, -féu el que semblava més assabentat-, per la forma del sostre. Si t´hi fixes, -continuava-, sembla com una giba al llarg de tot el cotxe. Aquest fet els feia ser els trens de metro més grans de l´època, només superats per alguns de Toronto, al Canadà-. Xiiiuxiiiuuuu, mare meva, -exclamava el Joan-.
Quan, als dies presents, ens trobàvem i en parlàvem dels camells i d´altres delícies ferroviàries, ens preguntàvem què se'n devia haver fet d´aquells cotxes ja vells en aquells moments i si devien existir encara, a punt de ser centenaris. Llegíem, participàvem en fòrums de transports i sabíem que encara voltaven pel món amb més pena que glòria després de conèixer aquella segona joventut. Caldrà ser una mica pacients, -concloíem-. De ben segur, ara que s´apropa el centenari del metro, es reprendran iniciatives com l´enyorat Museu del Transport...
-Per cert, Joan, què t´han dit a l´hospital? –es veu que la malaltia que pateixo és més comuna que de costum i, a més, encomanadissa. –I ara! Au, vade retro, no vull tornar a passar per més malsons com la Covid, què tens?-Es diu metritis, -va dir el Joan-. I, segons ella, s´ha trobat avui amb quatre casos, comptant el meu i tots tenen en comú una nova variant: els nous trens a la línia 3, la sèrie 7000. Els símptomes es repetien en tots nosaltres: ulls oberts com plats, salivació excessiva i cara de sorpresa-....
-Glups!-