Raïls Paral·lels
La llum pampalluguejant dels fluorescents rebota a les parets blanques. El brunzir dels ordinadors. Els ulls vermells, cristal·lins, plorosos. L'esquena, s'arqueja, cansada. L'hora, per fi, en punt. Els talons, ressonen repicant contra els esglaons. La tremor del carrer inunda l'aire. El sol es pon. Una nena i una mare se'm creuen sortint de l'escola. Riuen mentre devoren un croissant, fent-me rugir l'estómac. Entro a un forn i l'escalfor m'acaricia les galtes. Focs artificials al paladar. Els bessons, cansats. L'espatlla, tensa. I l'esquena, recta. Un descens sota terra, el beep al picar el tiquet i la porta automàtica obrint-se. El so d'un saxofon xiuxiueja alguna cosa al meu timpà i ell es posa vermell. L'espera a un banc de pedra. Les intel·ligibles veus llunyanes, i les properes murmurant secretament. El bordar d'algun gos que no veig, i el tremolar dels raïls. Una llum que m'il·lumina i anuncia l'esperat. El xisclar dels frens, el bufar de les portes, el tsunami de vida que amagaven i la immersió a l'ecosistema del vagó. L'esquena contra la paret, la bossa descansant entre els peus, el sostenidor estrenyent-me i les parpelles tancant-se. Un sospir. Una ona de cansament que neix al pit i s'estén fins als talons. Un pessigolleig als dits del peu i tota tensió desapareix. Caic? No. Dempeus. Silenci. La inèrcia s'atura, les portes tornen a bufar, però ara no hi ha tsunami. L'onada no sorprèn quan s'és part de la mateixa. Un seient lliure, un últim esforç i un sospir de descans i cansament, alhora. Una dona gran carrega la compra. Llaminera. Un home gris amb camisa i corbata, seriós i cridant alguna cosa pel telèfon. Un nen intenta que la pilota no se li escapi d'entre els braços. Un gos. Que bonic. Potser és el gos que abans havia bordat. Probablement un altre. Hi ha molts gossos. La consciència de les mateixes respiracions. Descansar els ulls, i silenci altra vegada. El tacte d'una mà coneguda, un somriure contagiós i el tensar dels músculs de la cara. Les dents blanques i l'olor de colònia, propera. L'abraçada d'una cara familiar, i el cor encongit per qui feia temps que no veia. Massa temps. I al mateix vagó. Al mateix moment. El cansament, oblidat. El cor, content. Quina alegria. L'explicació de com va tot a la seva vida (per sort molt molt bé), i la incomoditat de parlar de la meva. La feina i la vergonya que fa xerrar de l'amor en veu alta. Falsa modèstia. Somriu. Somric. Una veu metàl·lica anuncia la parada, i m'acomiado. Diem que toca quedar per parlar tranquil·lament, però segurament esperarem a la següent coincidència. Centenars de peus contra el marbre, una marea pujant com l'espuma, la cerca d'aire fresc. Escales mecàniques i silenci interromput només per la pressa. Sempre la pressa. Ara però, no era la meva. Inspirar. Expirar. Finalment, la sortida. El cel fosc, el vent refrescant i la lluna saludant, incitant el son. Enfilo el camí cap a casa, acompanyada de la melodia del vespre, i ja preparada pel camí de l'endemà. Però sense pensar-hi. Ja hi pensaré quan torni a sortir el sol. Ara, a gaudir d'ell i d'ella. A sopar de gust i a descansar encara millor. Per tornar a començar somrient.