La mort de l'ombra
Quan la gent entra al vagó perd la seva ombra. Havia copsat aquell succés mirífic per primer cop pràcticament de casualitat. L'havia sorprès mentre observava les sabates d'una dona gran, d'un cuir vell gairebé difuminat i, creia recordar, una sivella clivellada, que es balancejaven, buscant l'equilibri, fruit dels esforços d'un intent per salvar la distància entre l'andana i el comboi.
Que no li sembli estrany, al lector, que se'n recordi tan bé de com eren les sabates; fins aquell dia perdia el temps entre parada i parada observant-les a tall de distracció i de divertiment, una espècie de joc. Es fixava en els materials, les textures, els colors, les mides i qualsevol altre detall que l'ajudés a perfilar l'aspecte, la personalitat, més ben dit, el personatge que acabava forjant en la seva imaginació. El més divertit de tot era descobrir-ne el resultat, pujar la mirada i trobar-ne els ulls, uns ulls que de vegades es corresponien, de cap a peus, i d'altres que més aviat la sorprenien. La pràctica l'havia portat a l'excel·lència, i s'omplia d'un orgull tímid quan aconseguia descriure als més desconeguts d'una forma que ni el pintor més cèlebre ni el psicòleg més prestigiós haurien aconseguit mai. N'havia après moltes més coses del que pensava, d'aquest joc infantil. Però, en observar aquell succés, de caràcter gairebé esotèric, el joc de les sabates va deixar de tenir sentit, i allò que fins aquell moment li havia semblat fascinant i, d'alguna manera, propi d'un talent excels, va semblar-li vulgar, més aviat mediocre.
Després d'examinar com la tinya de cuir destenyit es doblegava sota la flexió, una mica descoordinada, de la dona, va presenciar la mort de l'ombra. Un fenomen primer inesperat, després fascinant i, en un últim moment, irremeiablement esfereïdor. La vella havia perdut el seu lligam amb el present, havia contemplat la immolació del mirall que reafirma les nostres accions, allò que connecta el que suposem amb el que sabem certament. L'ombra la dotava de vida i de la foscor pròpia humana, i sense ella tots ens convertíem en ànimes passatgeres, en vagants iguals en uns llimbs amb direcció incerta. Era sota aquest acte de bruixeria, del que sospitava que la vella n'era conscient, que ens esbossàvem com els desconeguts més propers, com anònims companys. Quan la sirena xiulava i les portes del vagó es tancaven, cadascú deixava la seva identitat a l'andana, cadascú matava la seva ombra; la gran majoria, involuntàriament i fins i tot amb recança; alguns pocs, amb sang freda i un cert plaer. Amb el temps vaig descobrir que la vella formava part d'aquests últims, i jo mateixa, després d'haver-la descobert en flagrant delicte, m'hi acabaria convertint.