Dimarts a les 08:13 del matí
És dimarts. Per a mi, els dimarts són el pitjor dia de la setmana. Són les 08:13 del matí. He d'anar a treballar. Corro cap a la parada de metro i el vent m'acarona la cara. La carícia és lleu i superficial, però em fa sentir acompanyada d'alguna forma. Vaig una mica justa de temps perquè se m'han enganxat els llençols... M'han donat aquella abraçada que feia temps que buscava.
Quan arribo a l'andana, veig que queda un minut i vint-i-cinc segons perquè arribi el metro. Maldic en veu baixa. Per què han de faltar vint-i-cinc segons? Aquest número sempre m'ha recordat a tu. I, avui, aquest record és amarg, perquè el dia vint-i-cinc va ser quan vas decidir marxar. Per què? No ho sé pas. Encara espero la teva explicació després d'aquell últim "t'estimo" precipitat. Semblava que t'hagués sortit de l'ànima, però ara crec que la teva boca el va dir com a sinònim de "perdó". T'he de confessar, però, que el teu vocabulari rocambolesc i els teus dobles sentits no els vaig arribar a comprendre mai. Què et costava dir-me les veritats a la cara, en comptes de fer-les petites i guardar-te-les a la butxaca?
Pujo al metro a les 08:16. Vaig tard, com sempre. L'Eva em matarà. Per sort, només quatre parades em separen de l'oficina. Quan pujo veig que hi ha un seient lliure. Somric. Feia temps que una cosa tan senzilla em feia somriure. Abans de tu, el somriure era part de mi. Ara sento com si me l'haguessis robat perquè des que no hi ets ha estat difícil trobar-lo.
M'assec i trec el meu llibre. Quan llegeixo el temps passa volant. 1984 d'Orwell. Un món distòpic que em recorda una mica a les primeres setmanes sense tu. És valent establir aquesta comparació, però em vaig sentir sense llibertat, com el Winston, quan vas marxar. Hauria d'haver estat el contrari: hauria de sentir-me alliberada, sense limitacions, però no va ser així.
El metro s'atura en sec quan estem a punt d'arribar a la meva parada. La gent esbufega. Deu ser pel cansament, perquè fan tard o perquè també et troben a faltar? Passen cinc minuts, deu, i fins i tot quinze. El metro no avança. Ara, oficialment, faig tard. Escric un missatge a l'Eva: "Eva, el metro s'ha aturat. Arribaré tard. Ho sento". L'Eva em respon d'immediat: "Martina, si no agafessis el metro tard, doncs potser no et passarien aquestes coses!" L'Eva em fa de mare. El que no sap és que no ho necessito, això. Si volgués, ja aniria a l'hora, però no ho vull. No em ve de gust. Des que no hi ets, m'és díficil trobar motivació.
Quan han passat vint minuts, sona un missatge per megafonia: "Estimats viatgers, el metro ha sofert una avaria, reprendrem el viatge quan aconseguim solucionar-la". La gent es queixa: "Vaig tard a la feina!", "He de portar la meva filla a l'escola", "La mare està ingressada a l'hospital"... Jo ni m'immuto. Aixeco el cap, però, per veure les reaccions de la gent. Em fan adonar de la dependència i de la fragilitat de l'ésser humà i em fan sentir part de tot. De cop i volta, i sense esperar-m'ho, et veig a tu. Ostres. Per què avui? Se'm talla la respiració de cop. Sento que em marejo. Allí estàs, fent cares de pomes agres. Sembla que no m'has vist. Millor.
M'aixeco com puc de la cadira per marxar del vagó: s'ha tornat asfixiant i no puc respirar. Sento la teva veu: "Martina!". M'aturo de cop. El món em cau als peus perquè estar enamorada de tu és com el metro: puja tanta gent cada dia, però només s'ha aturat indefinidament per tu, com vaig fer jo. I no me'n penedeixo, carinyo.