Marina
La Marina feia una estona que s’esperava a la parada del bus. Havia omplert una bossa amb diferents objectes: carrets d’impressora gastats, roba que ja no feia servir i alguns pots de maquillatge buits o caducats; tot ben separat en bossetes perquè fos senzill de reciclar. Podia agafar el metro per anar al punt verd, però preferia el bus; tenia una parada just davant del seu portal, els busos passaven sovint i quan l’agafava al matí per anar a la feina, sempre trobava un conductor molt simpàtic que la saludava amb un somriure.
“Ves? Ja és aquí” va pensar quan va veure girar el bus per la cantonada del carrer. En no més d’un minut el bus obria les portes davant seu i ella pujava procurant no donar cops a ningú amb la seva bossa.
―Bon dia ―va saludar quan ja era a dins.
―Bon dia ―va contestar el conductor ― ja has acabat la mudança?
En aquell moment, la Marina es va quedar desconcertada. Mai havia parlat de la mudança amb ningú que no conegués. Cert era que sovint es trobava les mateixes persones al matí, quan anava a treballar: les tres noies que s’esperaven a la mateixa parada que ella i que tenien tota la pinta d’anar a l’institut, l’home que pujava dues parades després amb una nena petita que sempre aixecava perquè piqués ella el bitllet i el matrimoni gran que sempre anava parlant del net; segurament anaven a casa d’algun fill per cuidar del net mentre el fill, probablement, hauria de treballar. Però mai havia parlat amb ningú. A més, avui dissabte, les persones eren diferents, el conductor era un altre... No entenia què estava passant.
A poc a poc, va caminar cap al fons del bus per seure en un dels seients que hi havia lliures. Durant el trajecte, no va parar de donar voltes a la pregunta que li havia fet el conductor: “ja has acabat la mudança?”. I com que era imaginativa, es va inventar mil i una històries. Els conductors de bus són éssers màgics que poden conèixer tothom que viatgi amb ells. No, més aviat, era ella, que estava perdent la memòria d’anar sempre estressada i ja no se’n recordava ni amb qui parlava. No, no, segurament ja s’havia fet famosa al barri, sempre li deien que havia nascut per ser una nova Audrey Hepburn, i tothom deuria estar al corrent del que feia.
La seva parada era l’última, ja havien arribat i tothom havia baixat del bus, però ella, abstreta en els seus pensaments, ni se n’havia adonat, i seguia allà, asseguda al seu lloc. El conductor que l’havia vist, es va aixecar i va anar cap a ella.
―Ja hem arribat, és final de trajecte.
―Perdó, perdó, ja baixo.
―Tranquil·la, tampoc hi ha pressa. No te’n recordes de mi, veritat?
―No, no, de què ens coneixem?
―Fa un parell de mesos, aproximadament. Una dona amb crosses va pujar al bus demanant indicacions per arribar a un determinat dispensari. Jo vaig intentar donar-li totes les explicacions possibles, però la pobra dona no s’aclaria. Estava a punt de trucar un guàrdia perquè l’ajudés, quan tu et vas aixecar ràpid del seient, l’hi vas deixar i vas dir que tu mateixa l’acompanyaries, que quan et mudessis el mes vinent, també necessitaries ajuda. He trobat gent molt amable fent el meu treball, però com tu, pocs. No ho he pogut oblidar.
―Ah! Sí, ho recordo. Crec que ara jo tampoc ho podré oblidar. Gràcies per avisar-me. Adeu!
―Adeu! Que tinguis un bon dia. Espero que ens tornem a trobar.
―Gràcies, jo també ho espero.
“Realment és agradable viatjar en bus” ―va continuar pensant la Marina ―“hi pots conèixer tota mena de gent, i fins i tot, fer amics”