Aquesta vegada sí plegats
Avui no li tornarà a passar! Confio que vagi en metro! Amb mi, va fer tard. I no li ho perdono. Ell tampoc s’ho perdona. La mare, per sort, ja no li retreu. Diguem que en té prou sabent del seu propi remordiment.
I mira que llavors havia repassat i testejat els diferents recorreguts a fer en cotxe des de la feina, per si quan arribés el moment l’agafava treballant. Com va ser el cas. Pensava, així enfilaria sense dubtar quin seria el camí més ràpid. Tot just feia un mes l’havien traslladat a les oficines del Paral.lel, i no es coneixia prou bé encara la teranyina d’aquella zona de Barcelona. I posar el maps, tampoc el deixava tranquil; alguna altra vegada s’havia fumut per un carrer en contra direcció, perquè nosabiaperquinsetsous no estava actualitzat. La mare (que encara no ho era) va trucar esverada i vaig sentirque li deia
-Que havia anat a passejar amb l’àvia (que tampoc encara no ho era), vora el laberint d’Horta. Que que, i que, i que aigües. Que molt madura i que vinguis corrents a la Vall d’Hebron, coi!
Baixa. Treu el cotxe del pàrquing de sota l’Apol·lo. Li sembla més estret que mai. Pensa que va ser aquella nit allà, després del concert de Sidonie i de “Por ti”. És que “Por ti”, és molta “Por ti”. Què bé s’ho havien passat. I esclar, van remullar-ho. Perquè com aquella nit, cap. Per això creu que va ser aquella. I ara mira, a correcuita des d’allà mateix; un altre dia inoblidable. Havent de donar la volta a tota la ciutat per les Rondes. Era el camí escollit. Va entrar-hi pel Morrot, passant per sota del telefèric. Des d’o, els qui en gaudien podien veure el desastre amb el qual toparia. Patapam! Quin embús al túnel del Moll de la Fusta. Quin collons d’embús! La resta us la podeu imaginar, Nus de la Trinitat inclòs. Quasi tres hores.
-És vostè el pare? Sí. La infermera m’ajuda a explicar-t’ho. Peso tres quilos i mig. No saps com de bé se n’ha sortit la mare. Que valenta. Jo he fet el que he pogut o sabut; no massa, esclar. Però ha anat tot bé. La mare i jo estem perfectament. I això i allò altre. Pots entrar. Quina plorera tots. La mare no sap si vol li facis un petó o fer-te un calbot. Però m’encarrego jo de captar tota l’atenció i estalviar-te els seus morros. De res. L’Esther té els teus ulls, Magda. Grossos i bonics. Opta pel petó.
Així que per a en Martí, quan l’hem trucat fa menys de trenta minuts, no hi ha hagut dubte quan l’ha tornat a enxampar a la feina. N’ha après. No només pensant en el moment que podia venir-li de gust a mon germà, sinó que cada dia hi va en metro. Aquesta vegada no vol perdre-s’ho per culpa de l’atzar del trànsit. Ha sortit rabent. Ha baixat les escales de la parada de metro de Paral·lel. No han passat ni tres minuts que ja és a dins d’un vagó. Ens escriu whatsaps: “Tot b?” “Jarribo”. I amb quinze més, clavats, surt per la porta a la parada de Vall d’Hebron. Escales amunt. Coincidim a l’entrada quan nosaltres també arribem. I tots riem. La mare, com amb tots els segons (segons diuen), ja ho té tot més apamat. L’atenen. El pare però pregunta com un novell; esclar. -Què faig? A mi em diuen que no puc entrar. I que no puc quedar-me sola. El pare fa un ulls de “M’ho tornaré a perdre?”. Però tot just arriba l’àvia. Què faríem sense elles. Rondino una estona perquè jo vull ser-hi. La mare i el pare ho gaudeixen aquesta vegada sí plegats. Tres quilos cent. Ha anat tot bé. La mare i en Martí estan perfectament. Ell s’encarrega de captar tota l’atenció i a mi se m’esborren els morros. Plorem d’alegria.