Vaivé
L'avi restava absort assegut al seu habitual racó, atrapat en un temps que li era menys aliè i amb els ulls il·luminats fixats en el «vai» del telefèric; com solia dir ell, el vaivé del telefèric estava format pel «vai», la pujada al Montjuïc, seguit del «vé», que és la baixada. En aquella època ja no parlava gaire, i encara menys de forma prolongada i coherent. Per això ens va sorprendre tant sentir-li dir un altre cop: «Nosaltres vam acabar Drassanes poc abans que aquell telefèric s'acabés de construir», frase que ja coneixem per ser el comú preàmbul de les seves més estimades divagacions.
L'avi se sentia molt orgullós d’haver treballat com a obrer en les ampliacions de la línia de metro de Barcelona, encara que sempre digués que el metro fou un error. Deia que les persones no estem fetes per anar d'aquí cap allà sota terra, com en un gran formiguer, que necessitem tenir el cel a la vista. Per això empatitzava tant amb els coloms que, contra natura, acaben perduts en andanes subterrànies. Tot i això, alguna estima li devia tenir, ja que li encantava explicar que la xarxa de metro és més gran del que figura als mapes, que hi ha estacions fantasma i que en certes parades apareixen esperits turmentats.
L'avi veia la xarxa de transport anàloga al sistema circulatori d’un ésser viu. Aquesta perspectiva sempre em va semblar encertada: nosaltres érem els nutrients, li deia jo, i les empreses, els òrgans que ens consumien. Llavors ell etzibava alguna injúria contra la joventut, ràpidament perdonada a causa de la inviolabilitat que tenen els majors respecte a certs comentaris, i continuava el seu relat.
Tan crític com ell era, sempre va ser un ferm defensor del transport públic, i més encara, de la bellesa intrínseca de viatjar. Es va disgustar profundament en conèixer els avanços en teletransport, i va dir que a causa d'això un perdria l'oportunitat de retrobar-se amb un vell amic, o les converses supèrflues que sorgeixen quan l’autobús és engolit pel dens tràfic. I què dir d’aquells estranys jocs de miralls dins del metro, de mirades que es creuen al vidre que es té al davant per després ignorar-se, com si aquell contacte hagués ocorregut en una altra dimensió. Posats a somiar formes desenraonades de viatjar, el millor, deia, seria viatjar en telefèric, a tot arreu, i sempre mirar de tu a tu el Montjuïc. Però ràpidament abandonava la idea perquè es necessitarien tants d'aquests aparells que el cel quedaria tapat, i tornaríem al mateix problema del metro, la falta de cel i els coloms. I, posats a somiar encara més, que aquests telefèrics fossin invisibles per no atapeir el cel, que els controléssim a voluntat nostra per perdre el destí de vista i passar-nos la vida en aquest vaivé.
Aquella tarda l'avi va explicar més o menys les esmentades divagacions, i en va narrar altres tantes que no havíem sentit mai i que potser s'acabava d'inventar. En acabar va tornar a mirar cap a la finestra, aquesta vegada cap al «vé» del telefèric, per tornar-se a abstreure.