El que abans desconeixia, ara a passat a ser una rutina.
Pròxima estació, Liceu! Pròxima estació, Catalunya…! Aquesta melodia que es va repetint periòdicament a l’interior del metro al llarg del meu trajecte fins arribar a la universitat és la que m’ajuda a saber on sóc i, paral·lelament, fa el meu viatge una mica més agradable.
Abans de començar l’etapa universitària tenia un gran desconeixement del transport públic i de totes les combinacios possibles que poden arribar-se a fer a fi i efecte d’arribar al destí en qüestió. No obstant això, avui en dia puc afirmar que m’he convertit en tota una experta del transport, especialment amb els metros.
Tot té un inici, i el meu fou el següent: el primer dia que vaig haver de submergir-me dins del món subterrarni estava ben desubicada. De fet, semblava una més d’aquells estrangers que venen a passar el dia a Barcelona!
Tot em semblava molt difícil; no sabia diferenciar les direccions, els túnels de l’interior que et permetien fer trasbord semblaven eterns, hi havia una gran massificació de persones pujant i baixant constantment del metro… com per no estressar-se, veritat?
Per acabar d’adobar-ho, quan finalment vaig aconseguir ser a l’andana adient, vaig percebre el metro esvaint-se davant meu. I sí, quina ràbia em fa fer! Per una mil·lèsima de segon no vaig poder agafar-lo. Així doncs, en aquell moment l’única alternativa que em quedava era esperar els tres minuts restants que faltaven perquè arribés el següent metro, tal com informava el panell.
És realment fascinant veure com la ignorància pot arribar a donar lloc a l’expertesa i, en aquest cas, ha estat així. De fet, considero que, encara que a priori no ho sembli, situacions diàries i tan senzilles com aquestes poden ser resultat d’un aprenentatge individual.
Per concloure aquest mini relat, m’agradaria matisar que hauríem d’intentar promoure l’ús del transpot públic no només per contribuir a la sostenibilitat ambiental, sinó també perquè no deixa de ser un mitjà efectiu, ràpid i còmode que tenim al nostre abast.