L'H6
L'H6
A les 3 de la tarda vaig pujar a l’H6. Em va sobtar que estigués bastant ple, però silenciós. Tots els ocupants de l’autobús estaven abocats a la pantalla del seu mòbil. Això potser m’hauria sorprès alguns anys abans, però no pas ara, que era cosa habitual. L’autobús del silenci, vaig pensar.
Enmig d’aquella tranquil·litat tan apaivagadora sento un brogit: una senyora es posa a desembolicar un paquet que treu de la seva bossa, embolicat amb un paper gruixut i sorollós. Eren unes mandarines que la bona dona es disposava a ingerir; primer evidentment havia de pelar-les, la qual cosa va propiciar que l’aroma de la fruita s’escampés per tot l’autobús fins al punt que la majoria de viatgers van aixecar el cap per olorar aquella ferum penetrant que deixaven les mandarines.
- Et dic que deixis a la mama en pau, prou feina té!... Sí home, el que em faltava per escoltar!... Per sobre de les meves restes mortals!...
Sento que diu l’home que estava assegut darrere meu. Caram, vaig pensar, la cosa és ben seriosa i sorprenent. A plena veu i sense cap rubor airejant la seva vida privada!
Mentrestant, la dona de les mandarines havia ja desembolicat un altre paquet: aquesta vegada era un entrepà jo diria que d’un formatge una mica fort. Vaig haver de subjectar-me per no trontollar i caure a terra. Curiosament, ningú deia res, potser perquè cavil·laven perquè no s’havia menjat primer l’entrepà que les mandarines, com seria d’esperar. Bé, algú sí que va dir alguna cosa.
- Que et dic que no, a la mama no la portaràs al poble, està molt delicada... Doncs sí, potser sí que vindrà amb nosaltres…
Amb això que la dona de les mandarines i l'entrepà ja havia acabat el seu particular àpat. Va ser aleshores que a mi em va semblar sentir un petit soroll provenint de la seva gargamella, alguna mena suau d’eructació producte d’una digestió del tot apressada. Ella no semblava haver-se immutat per aquestes menudeses que havia dut a terme en un espai públic i, com si res hagués passat, mig endormiscada, va tancar els ulls. I va ser en aquest moment quan vaig observar que la seva cara reflectia la placidesa dels moments posteriors a un bon àpat. D’alguna manera havia esdevingut una cara bondadosa, bonica de mirar.
- Aquest estiu amb prou feines obriran la piscina municipal… No hi ha qui pugui parlar amb tu!... El que faltava, això no m'ho diries a la cara…
De seguida vaig pensar que era una sort que no li ho pogués dir a la cara. El cas és que no deixava de ser edificant observar la baralla que tenien els dos germans per quedar-se amb la seva mare a l'estiu, almenys això havia suposat jo. Tant de bo els meus dos fills desitgessin quedar-se’m quan jo ja no pugui valdre'm per mi sola.
Amb tot plegat, l’estona que prometia ser un viatge relaxant estava convertint-se en alguna altra cosa indefinible.
- Escolta: penjo… Que sí, que penjo. Adeu!
I va penjar o millor, va tallar la comunicació sobtadament. Silenci.
Que n’és de curiosa la vida!, vaig pensar mentre mirava d’un en un els viatgers que m’acompanyaven. En un mateix autobús tantes persones diferents i totes amb les seves històries i les seves vides, la majoria de les vegades ben callades i capficades amb el seu mòbil, alienes les unes a les altres, però amb tantes coses per explicar! Alhora em vaig sentir molt a prop i molt lluny de tots i cadascun dels passatgers d’aquell autobús del silenci. Vaig apartar els meus ulls de la gent i de la finestra i els vaig abaixar mirant el meu mòbil, com si res no hagués passat.