El darrer tren d’un dia plujós
Cap a les nou del vespre hi havia hagut bastant moviment per l’estació El Coll-La Teixonera. Mares i pares acompanyant la canalla, gent que tornava cansada de treballar o, fins i tot, algun turista. El terra estava mullat. Els paraigües havien deixat rastres de gotes per tota l’andana, i les muntanyetes de ferradures mostraven quantes goteres tenia l’estació.
Hores més tard, l’Olga continuava mirant el terra a través de les ulleres de sol. De mica en mica s’anà quedant tota sola a l’andana. La roba mullada havia format un basal a sota seu. Va recordar quan, de petita, son germà li deia que aquella estació seria el millor refugi en cas d’un bombardeig o d’un atac nuclear. Que sota la muntanya que tenia l’estació al damunt, s’hi estaria a resguard en cas de perill. L’Olga va somriure, però en fer-ho va tornar a sentir dolor al rostre.
—Perdoni! El proper és el darrer tren, o l’agafa o surt al carrer!
Ella va girar-se cap a l’esquerra. Uns metres més enllà va veure un home vestit de color taronja florescent. Va mirar el seu rellotge, ja eren quasi les dotze?
—Que m’ha sentit?
El vigilant de seguretat va col·locar-se al seu davant.
L’Olga es va ajustar les ulleres de sol. Després va aixecar-se i es va apropar a la via per on vindria el darrer metro en direcció a Cornellà Centre.
—Escolti, es troba bé?
El guàrdia va observar que la noia tremolava i tenia una ferida al llavi. Tot seguit es va treure una llibreta del cinturó on duia els estris de seguretat, va apuntar quelcom en un full i el va arrencar.
—Tingui, no em deu cap explicació, però sàpiga que pot trucar a aquest número si té algun problema greu a casa. La poden ajudar, abans que sigui massa tard.
L’Olga se’l va mirar de reüll i va agafar el paper on va veure tres números escrits. El darrer metro va arribar. La noia va dubtar uns segons entre pujar-hi o sortir al carrer, sota la pluja, però finalment hi va entrar. Des de dins, a través dels vidres de la porta, va mirar al vigilant i es va treure les ulleres. Una llàgrima va caure del seu ull de vellut, i el guàrdia va poder llegir en els seus llavis que ella li donava les gràcies.