Línia vermella
Dissabte, 2:45h de la matinada. Després d’una guàrdia de 24h finalment vaig cap a casa. Vaig amb el pilot automàtic posat, crec que he fitxat en plegar, no n’estic segur. Deien que hi hauria una gran concentració per aquesta nit al metro, però la realitat supera qualsevol expectativa. És increïble el que els tiktokers aquests són capaços de muntar en poques hores. Em faig petit en el meu seient mentre una colla de joves borratxos disfressats salten i ballen, amb la música a tot drap, a dins del vagó. Una noia amb poca roba que recorda una Sailor Moon per majors de 18 anys s’enfila a una de les barres. Mare meva, quina flexibilitat. No sé com no cau quan el tren s’atura a l’estació. No baixa gairebé ningú, però pugen 3 nanos més que s’uneixen a la festa, aquests porten màscares. En reconec una d’hoquei d’una pel·li de por que van fer ahir a la tele, i una d’un superheroi malparlat. Una altra que no conec porta una motxilla rosa. Sembla que coneixen la noia de poca roba, ella se’ls ha mirat somrient. Encara em queden 12 parades per arribar a casa, estic baldat. Es crea un cercle al voltant de la noia de poca roba mentre puja el volum de la música. De cop i volta, la intensitat de la llum baixa. Algú ha trencat els fluorescents del vagó, la gent crida animada. Veig volar alguna cosa que brilla. La noia de poca roba allarga un braç i ho agafa mentre gira al voltant de la barra com una ballarina de pole dance. Diria que és un ganivet molt llarg, en tinc un de semblant a casa. Ho dec haver vist malament, em piquen els ulls. Se senten crits ofegats, el vagó s’enfosqueix una mica més. Crec que han tirat pintura per sobre els llums. La noia amb poca roba està girant enèrgicament agafada a la barra amb una mà, amb els braços estirats, el cap enrere. Sembla... feliç. Algunes persones corren. El de la màscara d’hoquei se’n va al darrere, porta alguna cosa a la mà. La noia de poca roba ha deixat de girar. Ara se la veu millor, la gent ja no salta. Em mira. La miro. L’han cobert amb algun tipus de líquid fosc. Miro la seva mà, la que no agafa la barra. Ho havia vist bé, era un ganivet. Està tacat del que sembla sang. Miro els llums del tren, estan coberts d’alguna cosa del mateix color. La son i l’esgotament m’estan passant factura, no pot estar passant el que sembla que està passant. Miro cap al fons del vagó. La noia de la motxilla està saltant sobre el que diria que és una muntanya de 4 o 5 persones, no sembla que cap d’elles estigui conscient. La noia de poca roba segueix mirant-me. El de la màscara de superheroi està gravant l’escena. La noia em fa el que em sembla una reverència, tot mostrant el seguit de nanos estirats al seu voltant, immòbils. Miro amb més detall els nois, tots ells tenen uns bons talls al coll. Vet aquí d’on ve el líquid que ha tacat la noia. No tinc clar si estic somniant. S’acosta cap a mi. Tot sembla succeir a càmera lenta. Sento com el superheroi avisa que ja arriben a l’estació. La música ha parat. Hi ha silenci. Se sent riure la noia de la motxilla mentre segueix saltant sobre els cossos llançats a terra. El noi de la màscara passa davant meu, sona com si rigués, però no n’estic segur. Miro al meu voltant, no hi ha ningú conscient al vagó, a banda dels emmascarats i de la noia amb poca roba. Ella s’acosta un dit ensangonat als llavis en senyal de silenci. Jo la miro. Ella somriu. Veig com aixeca el braç amb el ganivet. L’espatlla se li gira subtilment, com si agafés empenta. Arribem a l’estació. Sona de fons la música de nou. Tot s’enfosqueix.