La música al 24
Per fi, ha plogut i l'aigua ho ha rentat tot.
Rares vegades agafo el bus, però avui sí, com sovint ho feia ella. Lliscar a la somnolència entre l'enrenou de la ciutat per recordar...
La imagino pujant al 24 amb determinació. La imagino asseient-se serena, el seu rostre animat per la vetllada que l’espera… la seva cita setmanal amb les amigues i la música. Que bonica devia veure’s amb els ulls blaus, els cabells platejats i la pell tan llisa.
I veig que ara el seu esguard es deté als jardinets de Gràcia, es fixa en aquelles flors dels parterres urbans. Mig somrient i força alegre. Sempre les flors a la seva mirada. Estic segura que si poguessin, aquelles forces vives bellugarien les seves llargues tiges en veure-la passar dins del 24, com el seu gosset movia d'alegria la cua en veure-la arribar a casa. També de tornada amb el 24. De música ja plena.
En canvi, jo em detinc en cada detall insignificant i inútil que succeeix dins i fora d’aquesta màquina. Veig les flors, sí, igual que em fixo absolutament en tot el que apareix darrere de les finestres. Percebo una melodia dissonant en el que m'envolta. No és música. O no sempre. També des d'aquest bus.
(Com et trobo a faltar. Quina piscina olímpica en els meus ulls).
Fins baixar i passar a una altra cosa. Però avui no, perquè la seva música, que sí que és música, m'ha trobat. Estava asseguda enrere meu i inesperadament m'ha agafat de la mà.
I baixo acompanyada d'una familiar partitura. Amb la meravellosa sensació que d'aquest dol en faré alguna cosa sencera. Com a mínim, verda, blanca i rosa.
Per fi ha plogut i l'aigua ho ha rentat tot.