Una curta escapada per Barcelona.
L'aire feia onejar el meu cabell, els llamps del sol bronzejaven la meva pell alhora que l'ombra dels arbres em feia apreciar més els carrers de Barcelona, sense haver d'aclucar tant els ulls. Des del terrat del bus podia veure en cada reflex dels finestrals com milers de turistes miraven ,igual de fascinats que jo, cada zona de Barcelona. Tots parlaven en diferents idiomes, però el que expressaven era mutu. Igual que ells, jo també tenia sempre el mòbil a punt per poder treure una foto. M'agradava viatjar, desafiar la meva discapacitat de mobilitat, per la qual cosa els busos turístics sempre eren la meva via per poder gaudir com un turista més. Malgrat estar en la meva cadira de rodes, aconseguia que res no m'impedís veure les coses de la mateixa forma que si no tingués les dues rodes que m'ajudaven a aguantar un llarg camí.
Hauria d'haver estat a la part baixa de l'autobús, però uns graons per pujar al terrat no em deixarien sense veure els colors tan vius que té Barcelona. Així que amb una mica d'esforç i ajuda, vaig pujar a dalt. Era veterà en això dels busos turístics, però mai m'havia sentit tan còmode com en aquell, per la facilitat de poder adquirir un tiquet amb tan sols una aplicació, la comoditat d'accedir-hi i l'ajuda que m'atorgaven per a una major satisfacció, l'atenció del conductor i també la càlida veu de l'àudioguia que anava sonant a través de l'auricular per a anomenar el lloc que tenia davant dels teus ulls i explicar-ne el més interessant.
Estava a punt d'arribar al port i em vaig disposar a gaudir de la brisa marina que m'anava arribant. Havia triat la ruta vermella. La que em semblava molt més completa i que em deixaria prop de la mar que tant m'agradava gaudir. Si hagués tingut uns dies més, hauria triat totes les rutes de colors. Era sorprenent que ben estructurades estaven les rutes d’aquests autobusos turístics. Amb la meva cadira de rodes,en segons quins carrers amb la marabunta de turistes no aconseguia veure res, o no em resultava fàcil passar per segons quins carrers, i sent aquí a dalt, vaig poder gaudir de valent.
Vaig avisar amb antelació a la treballadora jove, que també era a la segona planta de l'autobús, perquè m'ajudés a baixar a la planta baixa amb la meva cadira de rodes. No sé si era que aquest dia tenia sort, però m'havia tocat una gran treballadora. Ella em va agafar l'aparatosa cadira de rodes i jo vaig anar baixant a batzegades al costat d'un turista que em va oferir la seva ajuda.
Quan la porta es va obrir, la rampa va començar a sortir lentament amb aquest xiulat que alertava a tots de la meva baixada. Vaig moure la roda un parell de vegades cap endavant i ja era al Port Vell. Vaig girar les meves rodes per contemplar per última vegada l'autobús. Després de fer un volt pel port hauria d'agafar un taxi perquè em portés a l'hotel a descansar per al meu imminent vol de tornada a casa.
Així que no podria tornar a pujar-hi més tard. Era el meu comiat.
Vaig agafar el meu telèfon i ràpidament vaig demanar una foto a un turista que estava fent cua per a entrar en ell. Vaig somriure per la foto, però amb un somriure real pensant que gràcies a l'autobús que tenia darrere meu havia pogut veure gran part d'aquesta esplèndida ciutat. Vaig agafar el mòbil agraint la seva amabilitat i vaig contemplar la foto. El vermell de la carrosseria estellava davant el sol i l'estampat blau combinava amb la meva samarreta. Una gran foto, per a un gran turista com jo.