El cobrador
Transcorria la dècada dels 70 del segle passat i cursàvem aleshores el batxillerat. Cada dimecres a la tarda, tots els alumnes de la classe anàvem a practicar atletisme a l’estadi municipal Joan Serrahima, a la muntanya de Montjuïc. El pare d’un dels companys era cobrador de la línia d’autobús número 27. Les professions dels altres pares —mecànics, botiguers, porters de finques i fins i tot un policia—, no tenien ni de lluny per a nosaltres el mateix interès que la seva. Quan anàvem cap a l’estadi o quan en tornàvem, alguns de nosaltres havíem de fer servir aquella línia i de tant en tant ens el trobàvem, fet aquest que esdevenia una experiència d’allò més excitant.
Els vehicles de la línia eren dels primers models articulats que van circular per la ciutat, estaven pintats de color verd i a la seva part central comptaven amb una mena de gran d’acordió de goma. L’home anava vestit amb un impecable uniforme blau. Només entrar per la porta del darrere, que era l’única per la qual s’hi podia accedir, el seu seient era a la banda dreta, enlairat a dos pams del terra i protegit per un diminut taulell amb mampara. Tots teníem molt clar que era ell (i no pas el conductor) la màxima autoritat a bord. Tant era així que ningú de nosaltres, en presència seva, gosava proferir paraulotes o perpetrar cap de les habituals entremaliadures.
Mentre es trobava concentrat realitzant la seva feina, aquell home una mica gras i amb pocs cabells al cap restava sempre molt seriós. Però de seguida que ens reconeixia com a companys d’escola del seu fill, se li escapava un somriure i fins i tot ens explicava en veu baixa, només de vegades, algun acudit dels que anomenaven “blancs”. En aquestes situacions era quan els altres viatgers descobrien que ens teníem mútua confiança. I ens sentíem més orgullosos que mai de relacionar-nos amb algú tan important!