Una història inversemblant
Dos quarts de set de la matinada. Tot i que sempre vaig amb temps de sobres a treballar, no puc evitar contagiar-me de la pressa de la gent que, com jo, va camí del metro. I, una vegada a dins, encara que em podria permetre perdre el comboi que està a punt d’entrar a l’andana, baixo les escales com si fos l’últim que passés per l’estació.
Entro en el vagó i, com sempre, vaig directe al meu lloc preferit: el reservat per a bicicletes, patinets, cotxets, ... Tot i que a aquella hora podria triar un seient, no m’assec mai, per estalviar-me el contacte físic amb la gent i procurar-me una certa intimitat que em permeti llegir tranquil·lament. Aquest és l’únic moment del dia que puc fer-ho.
- Disculpi...
Trigo un instant en adonar-me de l’angoixa en els ulls d’aquell home. Suposo que és l’última expressió que m’espero trobar tot just aixecar el cap del llibre la lectura del qual acabava de començar.
- Perdoni que l’interrompi – continua.
- Tranquil, no passa res –simulo una cortesia un pèl forçada per ocultar la barreja en el meu ànim d’un xic de d’enuig espontani amb un grapat d’incertesa.
- M’estan seguint – diu.
Ara és la desconfiança la que s’activa en el meu cervell. Faig un esforç per dissimular-la.
- M’estan seguint –repeteix.
Caldrà que m’esforci més.
- Qui?
- Aquell home que llegeix el diari al fons del vagó, darrere meu.
No és difícil identificar-lo: no hi ha gaire gent avui dia que llegeixi periòdics de paper.
Tot just ara, l’home del diari aixeca el cap i les nostres mirades es troben fugaçment.
- D’acord. I què vol que en fem? –torno a veure l’expressió de neguit en el desconegut.
- Jo baixo a la propera parada. Si fos tan amable de baixar també vostè amb mi...
- D’acord –això que em demana no és gaire costós: tot el que puc perdre és una mica de temps, però d’aquest, amb les meves presses injustificades, en tinc de sobres.
S’aixeca mentre em diu:
- Que no sembli que ens coneixem.
Penso que això no serà difícil. De fet, com he arribat a creure’m aquesta història inversemblant d’un desconegut?
Jo també m’aixeco i vaig fins a la plataforma de la porta següent.
El comboi s’atura i sortim tots dos a l’andana. Deixem passar la poca gent que ha baixat. Ja no queda ningú més que nosaltres. El comboi torna a arrencar. L’home del diari continua llegint-lo dins del vagó.
- Veu com no el segueix ningú? –li dic, entre alleujat i irritat.
- Potser m’he equivocat. Gràcies de totes maneres. Ha estat molt amable.
No sembla gaire avergonyit de la seva paranoia, però.
Ja entra el nou comboi. Hi pugem tots dos, cadascú a un extrem diferent del vagó. Torno a la meva lectura, sense cap esperança de poder concentrar-me. Si més no, servirà per dissimular alguna ullada al desconegut.
El veig parlant amb l’home que té davant seu, que aixeca el cap i em mira fugaçment...