Papallona
Em pregunto si se n'adonen, del canvi, tota aquesta gent amb qui fa anys que comparteixo trajecte. Hi ha cares que veig des que era un infant, tot i gairebé no haver compartit mai una paraula en tot aquest temps. Tant de temps, i sempre la mateixa rutina: la mirada fixa en l'edifici blau que hi ha just davant de la parada, fins que d'entre els sorolls de la ciutat ressona amb força el motor de l'autobús, s'obren les portes amb un gemec de plàstic, m'enfilo d'un salt i camino ràpidament cap al fons, intentant asseure'm abans que el conductor trepitgi l'accelerador. Aquest igual: tants anys, i ni tan sols el nom, en sé. Ell també ha anat canviant. De vegades barba, cada cop més calb, cada dia una mica més gras, però sempre el mateix aclucar d'ulls al saludar, el mateix cop de cap simulant indiferència, tot i que realment sé que està atent a tothom qui s'enfila al seu vehicle. Un cop uns nois es van intentar colar i bé que els va fer fora ràpid. Ell sí que deu haver notat alguna cosa, no? Tot i que mai m'hagi dit res, m'ha de conèixer per força. No, conèixer no, pocs són qui em coneixen. Reconèixer, això. M'ha de reconèixer per força. Bé, reconèixer tampoc és la paraula que busco. Ni jo mateix em reconeixeria, carai. No m'he adonat que l'autobús ha anat lliscant litoral avall i ja puc veure el mar des del seient. M'encanta que el sol de mitja tarda em fregui la pell a través del vidre. A fora tothom fa la seva, indiferent. Aquí dins del bus també, en aparença, però jo crec que alguna cosa deuen pensar. Jo ho sabia, que passaria, això. Aquell noi que té l'esquena enganxada a la paret, per exemple, no ha deixat de mirar-me des que ha pujat. És un dels habituals, segur que ho sap. Segur que quan m'aixequi em diu alguna cosa. I el conductor? No em mira com sempre, no? Com saber fins a quin punt m'imagino coses que no són? No sé per què no se me'n fot, el que pensin. Potser és aquest autobús, aquest trajecte, el culpable. He passat més hores aquí assegut que al sofà de casa meva. Això també és casa meva, o almenys així ho sento, i crec que no podria suportar estar incòmode a casa meva. Sí, crec que és això. Ningú no m'ha dit res, per això. Potser m'ho invento. Hauria de fer la meva. Ara arribem al trosset de bosc que hi ha davant la Mar Bella, a la dreta hi ha el cementiri. Que maco els va quedar, i que macos eren els diumenges quan pujava a l'autobús amb l'àvia i anàvem a posar flors a l'avi. Després berenàvem xocolata amb melindros al bar de la Carme. Ara ja no hi són. Ni l'àvia, ni el bar, ni aquell marrec ignorant i confós. El cementiri sí, aquests són els únics que veuen passar els dies eternament. Em pregunto què diria l'àvia, si em veiés ara. Segur que s'aixecaria de la tomba i perseguiria l'autobús, si pogués. Potser ja vam fer bé d'incinerar-la, la pobra. No, segur que no. Potser al principi es quedaria muda i passaria uns dies sense parlar, per pair-ho. Però un cop gola avall, em diria vine, seu aquí, i em prepararia una torrada de pa amb tomàquet i em faria un Cacaolat i seria la seva manera de dir que m'estima i que no passa res, si he estat tota la vida incòmode, i no passa res si els he enganyat a tots durant tant de temps, i no passa res si ara ja no ha de dir Maria, doncs dirà Mario, que és un nom ben bonic, i ja està, quin problema. Ja he arribat. M'he d'aixecar i passar pel costat del noi. Abaixo la mirada. Ai, però és guapo. M'ha somrigut? Adeu, adeu. Adeu, Mario. Guaita, resulta que el conductor fins i tot sap el meu nom.