Doppelgänger
Cada matí era la mateixa història. M'aixecava a l'hora de sempre, esmorzava, em preparava per sortir de casa i agafava la línia vermella per anar a la universitat. Cada dia era exactament igual a l'altre, no hi havia cap novetat que modifiqués la meva normalitat. Però tot va canviar un dia d'hivern.
Quan vaig arribar a l'estació de metro, tot semblava igual que qualsevol matí i així em va semblar fins que vaig pujar al vagó. Estava completament buit i això no era gens normal, tenint en compte que era l'hora punta i la Línia 1 acostumava a estar plena. De totes maneres, no hi vaig donar massa importància i ho vaig aprofitar per seure.
Aleshores, em vaig adonar que realment no estava sola allà. Just al meu davant hi havia una persona, que no havia vist en entrar al vagó. La seva presència no devia haver-me resultat estranya, per què m'hauria de resultar inusual que hi hagi una persona al metro? Però no vaig trigar gaire a adonar-me del que em va posar els pèls de punta: era igual a mi. Incrèdula, vaig pestanyejar un parell de cops per comprovar que no es tractés d'un somni.
— Sí, soc com tu. — va parlar, mirant-me fixament.
Però no tenia tota la raó. Sí, portava la mateixa roba que jo i, a primera vista, ens assemblàvem físicament, però hi havia una gran diferència. En poques paraules, era una versió demacrada meva. Tenia la pell pàl·lida, les ulleres sota els ulls molt marcades i els llavis tallats. Era com mirar el meu propi cadàver. Esgarrifós.
— Qui ets? — vaig atrevir-me a preguntar a la persona d'aspecte fantasmagòric.
— Que no és obvi?
Els seus ulls no es movien, estaven tota l'estona clavats, fixos en mi. No sabia què fer, estava segura que es tractava d'un malson, però no sabia què podia fer per aturar-ho. No sabia què havia de fer per despertar-me. Espantada, vaig desviar la mirada cap als finestrals del metro. El comboi avançava com si no tingués intenció de parar en cap moment. Un calfred va recórrer la meva esquena de baix a dalt.
— No pararà fins que ho paris tu — la seva veu era llunyana, però estava a prop, massa pel meu gust. — No pots ignorar-me per sempre, ho saps, ¿no?
— Què vols de mi? — vaig poder agafar valor per dirigir-me a ella. Volia saber què havia de fer per poder fugir d'allà.
— Jo no vull res de tu. Tu vols alguna cosa de mi.
Tot i que les seves paraules eren com un mal auguri, es va mantenir en la mateixa posició tota l'estona. Res no podia alterar-la.
— Què vols dir?
— Llavors no saps què soc? — vaig negar amb el cap. Què volia dir amb això de "què"? — Soc tu, soc la part de la que fuges constantment. — vaig voler parlar, però em va interrompre. — Has de deixar de fingir que tot està bé. No pots continuar amb la rutina de sempre, ho saps, sempre ho has sabut. Fins ara has intentat deixar-ho de banda, però has de saber que amagant-ho, no desapareix. No pots continuar així, has de canviar. Has d'explicar als teus pares que no t'agrada la carrera i fer, per fi, allò que a tu t'agrada. Ho entens, oi? T'estàs fent mal a tu mateixa i si no canvies d'hora, acabaràs com jo.
Vaig voler respondre d’alguna manera, però de cop i volta les llums del vagó es van apagar. Quan es van encendre de cop, ja no era al metro, estava a la porta de casa amb les claus a la mà i preparada per sortir. Les paraules, les meves pròpies paraules, em donaven voltes al cap sense parar. Tenia raó, havia estat molt de temps ignorant-ho, però no podia seguir amb la rutina. No. Havia de cuidar de mi mateixa.