Un home bo
−Podries ser un pobre una mica més… professional, no?
La meva mirada cansada es va creuar amb el seu esguard afectuós.
−Per què? -vaig fer.
−Home. Pots portar un cartell, per exemple. Aquí al metro tens molta competència. I més a plaça Catalunya.
−Tu ets un professional d’alguna cosa?
−Soc arquitecte. I tu?
−Ara soc un rodamon. Abans rodava el món.
−I torna al Born!
−On vivia…
−De lloguer?
−Propietat.
−Què hi fas aquí, doncs?
−Embargat.
Me’l vaig mirar. Molt alt i prim. Ulleres de publicista i dents tortes.
−Puc fer-te un cartell- em va dir.
−I també convidar-me a un cafè?
I així va ser com vaig sentir-me humà un altre cop, per primera vegada en molt de temps.
Anys després, quan jo treballava a la fundació Arrels, me’l vaig creuar quan sortia de la boca de metro de Fontana. Però jo anava net i no em va reconèixer. Un home bo, vaig pensar. I vaig continuar el meu camí.