Fràgil i tendre
Fràgil i tendre, com aquella nit on els nostres llavis s’acomiadaven i les llàgrimes fugien.
Desatenta novetat i dòcil rutina, les entranyes de la ciutat m'engoleixen, cada cop més endins, fent-me un esclau ordinari al servei d'un indefinit demà.
Amb la primavera vas marxar tu, i amb tu la inefable joventut.
Amb l'estiu va marxar l'atzavara, i amb ella els meus somnis rumiats sota l'ombra.
Les parades passen, i la vida se'n va, però la tardor roman intacta, i les parets llefiscoses que em tenen fermat dins d’una ciutat buida no s’esfumen.
Les portes s'obren i es tanquen, els meus pulmons inalen i exhalen, tanco els ulls esperant la meva mort, la monstruosa rutina em destrueix, igual que va acabar ofegant el teu cap amb un excés d'optimisme utòpic.
Sento com el meu cor s’adorm i sucumbeix a les eròtiques carícies de la mort, i quan la dona de negre està a punt de besar la meva ànima, obro els ulls: la meva parada, la nostra parada.
Soc vomitat pel monstre, al meu voltant altres captius que segueixen el camí al seu destí inexorable.
Giro el cap, les vies que dictaminen el camí de la bèstia, el camí a un futur famolenc d'il·lusió i esperança, o això és el que deies.
Tornant a la cabòria de sempre, perdent el seny, allà estàs un altre cop.
El teu cos estès, en un intent de viatge al món metafísic, sense vida, sense alè, sense futur.
Fràgil i tendre, l'esperança d’escapar de la rutina, com aquella nit on vas decidir desafiar el ser suprem que ens controla, obtenint com a resultat l’aclucament infinit de la teva mirada.
Miro l'hora, faig tard, m'he d’endinsar en el pròxim tren.