8:36 a.m.
No tinc ganes de parlar. No en tinc. I punt. Per sort aquí ningú m’ho demana. I, d’altra banda, tampoc seria estrany que parlés sola. Una boja més de l’andana, pensarien. Una altra a qui no li fan prou cas. Una altra persona trencada, ja ho veus tu. Com si portés posats els auriculars, per dissimular. Aleshores sí que podria bordar o dir missa, que tant els seria a tots plegats. Però, repeteixo, vaig sola i no tinc ganes de parlar. Prefereixo estar de morros, una estoneta, amb les celles tortes, els braços creuats i per què no, les cames obertes, com fan els senyors d’ous grans (i poca empatia, és clar). Avui n’ocupo dos. De seients, dic. Així m’evito el contacte físic dels frecs de la gent en passar i els “ho sento” que culpen al vagó d’anar petat. Soc a 7 parades del dia de la setmana que més mandra em fa i en necessitaria un mínim de 12 per a falsejar el somriure i baixar sense que em pesessin les cames. Potser si m’adormo em passarà el disgust. O la parada. Potser així arribaré tard i m’estalviaré part de la pujada de persianes. Tot i que amb la sort que tinc, ho dubto molt. Massa. Què li passa al nen del davant? Per què no deixa de moure els peus? Em tocarà. Ho sé. Sé que em deixarà la seva maleducada petjada estampada als texans, i els d’avui són foscos, els d’avui no es poden tacar. Para… para… que no veus l’agressivitat en la meva mirada, mocós? Estic per moure jo la cama i accidentalment... Navas? Ha dit Navas?… Navas, Navas… Navas i tornaves. Aquesta no era de Les Bistec? Quin temacle. Oh, no… una dona embarassada. Quina mandra aixecar-me. Tan cansada que estic… i, de fet, ella tampoc té tanta panxa encara, no? De quan estarà? De tres? De quatre? Potser de cinc… Va, si s’acosta la deixo seure. Clar que també podria aixecar-se el noi del davant. Ell és més a prop, i és més jove i, bé, fort potser no seria la paraula, però que li costaria poc, segur. Au va, aixeca't tu. Sí, tu. Jo? No, per què jo? I si jo també estic embarassada? Ok, no és el cas, però podria ser-ho. Vull dir, m’ho pregunta la tieta en cada dinar familiar així que sospitosa, encara que només sigui per edat, ho soc. No ho faràs, oi? No t'aixecaràs… Maleït siguis. Bé, de totes maneres em toca baixar a la següent, així que, au! Aaaaamunt. Somriure forçat, gest oferint el seient calentet, i a buscar una barana abans no freni aquest trasto. Que, de fet, tampoc em caldria, perquè és, literalment, impossible caure i tocar terra amb aquesta gentada. Perdó, disculpi, em permet? I si deixeu de xerrar i us adoneu que vull baixar a la pròxima? Moveu el cul, va… que tancaran les portes i em quedaré a dins, empresonada, retinguda, privada de llibertat de moviment fins a Glòries. I el “dejen salir antes de entrar” què tal? Com el portem? És ben bé que la gent només mira el seu melic, eh.