El poder del metro
Agafava el metro a Joanic com feia tots els dies de la setmana, però aquell dia no tenia cap pressa. M’havia agafat un dia d’assumptes personals per poder acompanyar la meva mare al metge, però abans volia aprofitar-ho per passar pel centre i comprar un banyador nou al meu fill petit. Acostumada a agafar el metro a les 8,30 del matí, trobava que a les 9,45 l’andana estava força buida. Quan el metro va parar vaig haver d’obrir la porta per poder entrar-hi! Crec que mai havia estat la primera en entrar dins del vagó i aquella nova sensació m’agradava. Sorprenentment, hi havia diferents llocs buits i em costava decidir-me per algun d’ells. Vaig acabar asseguda, compartint seient amb una dona d’uns seixanta anys, i al davant d’un noi estudiant i un home jove elegantment vestit. Quan el metro va engegar vaig començar amb el meu joc habitual ,que consistia en imaginar quina història hi podia haver darrere de cadascun d’ells. Alguna cosa va fer d’aquell trajecte un viatge especial. En una corba el tren va grinyolar tan intensament que vaig sentir com el meu cos s’estremia tot sencer. Em vaig agafar el cap amb les dues mans intentant apaivagar aquella estranya sensació. Quan vaig notar que els músculs se’m destensaven vaig anar obrint els ulls poc a poc. No semblava que ningú hagués notat absolutament res i això em feia sentir una mica ridícula. Havia estat una exagerada? Sense temps a respondre’m, vaig sentir el noi estudiant que parlava:
- Com suspengui aquest examen ja puc oblidar-me d’anar a Port Aventura amb els col·legues.
El noi parlava capcot i jo no entenia a qui dirigia el seu comentari. La dona del meu costat també va començar a parlar, com si pensés en veu alta.
-Tinc molta por. Si els resultats confirmen que la malaltia segueix avançant no crec que pugui seguir amagant-ho a tots. Com s’ho faran si m’han d’ingressar un temps pel tractament? Sisplau, que estigui tot bé.
Acabava d’entendre que per algun motiu desconegut acabava d’adquirir el poder d’escoltar els pensaments dels altres i no sabia si sentia por, curiositat, alegria, morbositat, o tot junt alhora.
Un munt de pensaments van començar a arribar-me. Podia escoltar pensaments de gent d’altres vagons, fins i tot:
“Estic cansada” ”Avui no arribo, al final m’acomiadaran” “Quin cap de setmana més bèstia, el proper descansaré o moriré” “He de comprar arròs” “Aquests pantalons són massa estrets” “He de demanar hora a la gine” “A veure si plou d’una vegada”....
No tenia temps de relacionar cada pensament amb la persona a la qual pertanyia perquè tot estava anava massa de pressa.
Ens acostàvem a la parada ‘Urquinaona” i vaig aixecar-me per estar preparada quan el metro parés. L’home elegant també va aixecar-se i es va posar al meu costat. Quan vaig veure que el tren entrava a la parada, i abans que frenés i obríssim les portes, vaig poder apropar-me al noi estudiant:
-Estudiar et portarà sempre molt lluny. Molt més del que imagines. Port Aventura només és la primera parada del teu gran viatge.
I després vaig poder arribar fins la senyora que havia estat al meu costat:
-Li desitjo tota la sort del món amb els seus resultats. Tot anirà bé, n’estic segura.
Vaig sortir del metro i mentre pujava les escales mecàniques que m’havien de portar fins el carrer vaig sentir com el meu poder s’esvaïa completament. Segurament era el millor que em podia passar. Escoltar els pensaments dels altres és viure les seves pors. Quan només podem inventar les històries dels que tenim al davant tot sembla més senzill.