El penja-cèntims
A aquell senyor no l’havia vist mai. Era a la porta del metro. Per on passo cada dia a la mateixa hora. Un senyor demanant diners, per a un cafè, o això deia. Algú a qui gairebé ningú mira a la cara. Que té una mà oberta i, d’ella, en pengen un parell de monedes. Les miro i penso: “això hauria de donar per a un cafè”. Com la resta del món, li dic que no amb el cap i baixo les escales.
Aquell senyor no hi havia estat ahir, ni en les meves últimes cinquanta matinades. Aquell senyor era un impostor, un mentider. Jo crec que la gent que demana diners és com un caixer automàtic: immòbil, tenen el seu lloc, el seu recorregut i, un cop après, el repeteixen per inèrcia, perquè creuen que funciona. Potser era nou, aquell senyor. Un nou al carrer. N’hi ha molts d’aquests. Però tenia la postura cansada i la veu corcada, així que no devia ser el cas.
Només em vaig fixar en les seves mans. Eren una mica més grans que les meves i amb uns quants anys més a sobre. Tenia les ungles brutes. Quan vaig arribar al final de l’escala, em vaig girar, no sé si per pena o per fàstic, però ja no hi era. De sobte, em vaig adonar que un home s’havia aturat just després de mi. Li vaig fer lloc perquè pogués passar, però es va quedar immòbil. Era ell. El penja-robes dels cèntims. El de les ungles negres.
S’estava guardant les monedes a la butxaca mentre em deia:
—Bon dia.
No vaig tenir més remei que mirar-li la cara. Una barba a mig créixer i uns ulls fets per a la nit.
—No tinc res…
—T’he demanat alguna cosa?
—No, no… Tinc pressa. Perdona, ho sento.
I vaig entrar a la boca del metro. Aquesta vegada sense mirar enrere. Vaig seguir el camí de memòria i vaig esperar el meu vagó. Em vaig asseure robant-li el lloc a algun avi. Vaig aixecar la mirada. Allà estava ell, el senyor, assegut davant meu, somrient-me. Si m’aixecava ara, semblaria estrany. Si li cridava que no em seguís, semblaria boja.
A Glòries, la dona del meu costat va desaparèixer i ell es va asseure ràpid al meu costat. No va dir res. Vaig buscar els meus auriculars i vaig jugar a desenredar-los. Només tres parades més. Estava nerviosa. Gairebé tremolant. Només volia arribar a treballar. En aquell moment vaig agrair estar envoltada de gent.
—Perdoni, què vol? —li vaig dir en veu baixa.
—Un cèntim.
—Ja li he dit que no tinc res.
—No tens ni un cèntim?
—No. Si us plau, no em segueixi més.
Es va quedar callat. El seu silenci no em va agradar gens. Vaig sortir del metro per agafar l’autobús. Allà vaig fer cua. Darrere meu, ell es llepava els llavis, com si estigués gaudint del meu atac de nervis.
—Jo no sóc l’entreteniment de ningú. Marxi. Deixi’m en pau.
Tothom em va mirar.
—Però si jo no estic fent res, senyora.
Vaig callar. No podia faltar a la feina, ja feia tard, no podia perdre aquell autobús. Estava suant. El tenia just darrere, respirant fort. Em vaig començar a trobar malament. Només se’m va acudir una cosa. Alguna cosa per desfer-me d’ell.
Vaig obrir la bossa, després el moneder. En aquell moment arribava l’autobús. Vaig rascar del fons de la cartera un parell de monedes i les vaig llençar a terra.
—Tingui.
Jo vaig pujar a l’autobús. Ell es va quedar recollint els cèntims. Les portes es van tancar. El senyor fora i jo dins. Es va acomiadar amb la mà i un somriure.
Vaig respirar.