MATAR L'AVORRIMENT
És tard i el vagó va mig buit. Mitja dotzena d'ànimes comptant-me a mi. Una dona amb aspecte fatigat parla per telèfon, prou fluix per no molestar. Un noi amb ulleres de sol i un barret negre d'ala ampla s'endormisca al banc del racó. La resta de passatgers, dues noies i un home de mitjana edat, miren i toquetegen les pantalles dels respectius mòbils, ben concentrats en allò que estiguin fent.
El comboi traqueteja de forma habitual: agafa velocitat entre parades, redueix quan s'apropa a l' estació ... com cada dia, de cada setmana, de cada mes dels darrers anys que faig invariablement aquest mateix trajecte en aquesta mateixa hora.
El metro ha agafat massa ràpid la darrera corba i el sotrac sacseja el noi tot despertant-lo i fent que li caiguin les ulleres. Aleshores, desconcertat, aixeca el cap amb els ulls oberts i unes pupil.les rogenques disparen dos poderosos rajos que són atrets pels mòbils que s'inflamen immediatament. Tots els fins ara tranquils viatgers entren en pànic. L'home de mitjana edat nota com els pocs cabells que li queden al cap se li socarrimen a causa de les flames. La senyora que no alçava la veu xiscla com una boja sense deixar de mirar l'ara pometa flamejada. Les noies que ni es miraven s'han enfilat al banc i s'abracen tot repetint: que fort! Que fort!
Miro l'escena amb estupefacció i sense reaccionar quan escolto una veu familiar que diu: PROPERA PARADA, ENTENÇA.
M'aixeco i baixo. En cinc minuts seré a casa.
Cada dia m'invento històries més estrambòtiques per matar l'avorriment. Potser algun dia les escriuré.