El meu cau
Avui és un dia especial i el sol ho mostra brillant més que mai. Il·lumina els carrers de la meva ciutat, Barcelona. Arribo tard, però el temps es para per admirar els reflexos dels rajos als balcons. Una gota de suor cau per la meva esquena i em recorda el meu destí.
Ràpidament entro a la boca del metro, com els conills entren al seu cau. Aquesta ombra que molts travessen corrent, avui és el meu refugi del sol, com ho ha estat durant quatre anys.
Recordo el primer dia que hi vaig entrar. Estava nerviosa, com aquell que arriba tard un dilluns al matí. Però alhora contenta, com dos amants que es retroben a la parada final. No només era el meu primer dia agafant la línia 1, sinó que també era el primer dia de la meva nova vida.
Quan vaig saber que m’havien acceptat a la universitat amb la qual sempre havia somiat, les llàgrimes em van xiuxiuejar felicitat mentre em queien per les galtes. Recordo una conversa a la taula rodona del saló de la meva àvia “no te'n cansaràs d’anar cada dia en metro?”, si ella sabés les aventures que m’han acompanyat tots aquests anys, la pregunta seria una altra. Ella en va protagonitzar una de les que més tendresa fa córrer per les meves venes.
Havia passat prou temps com per a conèixer el nom d’en Lluís, el treballador del TMB que cada matí indicava als viatgers en quin sentit havien de córrer quan el rellotge els atrapava. La meva àvia no va necessitar les indicacions del Lluís, però va agrair que l’ajudés a comprar el bitllet en una màquina que per a ella era desconeguda.
Un cop vam seure al vagó número tres, em va demanar que li recités la presentació per la que feia dies que em mossegava les ungles. La vaig abraçar i vam passar tot el viatge practicant i rient. Gràcies a la seva confiança, la presentació va ser tot un èxit i en tornar vam canviar els seients del vagó tres pels de la taula rodona, on li vaig contestar: “No, àvia, no me'n cansaré, perquè sé que al final de trajecte m'espera un dinar al teu costat”.
L'àvia no és l’única que m’ha acompanyat en aquest trajecte subterrani. Els llibres i la música han estat fidels companys mil matins i mil tardes, en les quals em saludava el meu reflex a la finestra i mirava desconeguts que mai tornaria a veure. No tots eren desconeguts, però la Bruna i el Marçal ho havien estat un dia, en un temps que gairebé ja no recordava. Ella, simpàtica, m’havia explicat contes de cadascuna de les parades que recorríem juntes. Ell, que pel contrari era molt tímid, m’havia preguntat si ens podia acompanyar després d’intercanviar apunts a classe. Així es va formar un estrafolari grup que compartiria aventures, transportats per rodes que giren en un mapa de colors.
Avui, de camí a la meva graduació, m’acomiado de la línia 1. També li dic adeu a les indicacions del Lluís, als riures diaris amb la Bruna i el Marçal, als desconeguts que mai he saludat, a la música i als llibres que m’han acompanyat. Surto de nou al sol brillant, miro enrere, al meu cau, i li dono gràcies per tot el que m’ha donat.