7:45am
Va llençar la cigarreta baixant les escales de l’estació mentre maleïa, per enèsima vegada, el refotut vici de fumar. Es consolava pensant que el tabac de liar li perjudicava menys, tot i que era conscient de l’engany al qual es sometia. Baixant cap a l’andana va sentir aquella olor, entre desagradable i familiar, de greix lubricant i brutícia que el Metro li oferia com si fos el seu particular bon dia.
L’home va haver de óorrer escales avall per evitar que la gentada de l’andana el bloquegés i li fes perdre el metro de les 7:45. A aquelles hores, una petita variació de dos minuts podia ser la diferència entre arribar a l’hora o no a la feina. Va entrar al vagó amb l’esperança infantil de trobar un seient lliure, i n’hi havia un! Però abans no havia fet dues passes, una dona d’uns 40 anys va passar-li al davant, tot fent un sospir d’alleujament.
I és que ella pràcticament no havia dormit, i no tenia pas cap ganes de fer les 10 parades que li quedaven fins a la feina a peu dret, i menys amb les agulletes que ja notava. En matins com aquest es qüestionava si potser no era hora de posar una mica de seny i deixar les festes exclusivament per als caps de setmana, però llavors recordava tots els llavis que havia provat i els cossos que havia tastat i arribava a la conclusió que el cansament valia la pena. Mentre pensava, els seus ulls, de manera gairebé autònoma, passejaven per la gent que hi havia anxovada al vagó i, obeint als seus desitjos, es van acabar fixant en una noia ben bé 20 anys més jove que, aliena a tot, escrivia frenèticament al seu telèfon.
Es tornava discutir amb el seu xicot i ja en començava a estar ben tipa. Tenia 22 anys, en feia 3 que sortia amb el noi dels missatges i últimament pensava si no estava desaprofitant aquests anys de joventut. Veia que les seves amigues, tres per ser exactes, anaven de flor en flor i ella es veia cada cop més lligada a una relació que ara li donava una sensació d’ofec angoixant. Havia de canviar d’aires o potser, simplement, necessitava fotre un clau amb algú altre, ni que fos per provar. Divertida amb aquest pensament va guardar el telèfon a la bossa i, oblidant el pesat del seu xicot, va començar a mirar els nois del voltant, aviam qui li despertava un mínim de desig. No va trigar. Una mica més enllà, un noi no gaire més gran que ella, força ben plantat i, per com abaixava el cap, força tímid, li va despertar un nosequè a dins que la va fer sentir culpable fins al punt de tornar a agafar el telèfon per seguir discutint amb el seu xicot.
Si hagués provat de dir-li alguna cosa el noi no li hauria fet cas, estava embadalit pel bigoti i l’olor de tabac que feia l’home que tenia al seu costat. El tornaven boig els homes més grans, bastant més grans que ell, i aquest, tot i no ser res de l’altre món, li feia remoure l’estómac amb un desig que, de no ser tímid com era, l’hagués fet llençar-s’hi i proposar-li d’oblidar-se de la feina i anar a casa seva a rebolcar-se tot el dia. Però era massa tímid, i amb aquesta excusa anava deixant passar totes les oportunitats.
L’home del bigoti, que baixava aviat, s’havia tret el tabac i es feia un cigarret mentre es lamentava per la seva poca iniciativa. Feia estona que notava les mirades del noiet del costat. Li provocaven tanta tendresa que hauria agafat la mà tremolosa del noi i li hauria dit: anem? Però no s'hi va atrevir, i quan se’n va adonar ja sortia del vagó caminant andana enllà, flairant l’olor de greix i brutícia que el metro li regalava com a comiat.