Bitllet al futur
La mare i el pare eren pagesos, tenien una petita masia amb un hort. Els meus germans més grans anaven a treballar al defora, però a mi ja de petita no m’agradava gens anar a treballar al camp.
Només volia anar a ciutat.
El pare s'hi resistia.
—Que no hi aniràs pas a Barcelona, que li faràs nosa a la tieta!
—No pare, no —li deia jo fent-li manyagueries—, que jo l’ajudaré i n’aprendré, de planxar.
La seva germana era planxadora. Planxava camises noves. Els colls, les mànigues, sempre ho tenia tot a punt. Tot ben planxat.
De tant dir-ho al pare que ho vaig aconseguir, i el Nadal de 1924 em vaig plantar a Barcelona.
El pis de la tieta era a prop de la Plaça de Sant Jaume, en un dels carrers que puja. Era un pis molt gran, o així m’ho semblava.
Que bé que hi estàvem, les dues juntetes!
Jo l’ajudava a planxar i encabat sortíem plegades a passeig, al cinema i a ballar. Tant que m’agradava a mi anar a ballar!
Llavors jo tenia molts pretendents, nois del poble que em volien, però jo veia que no eren per a mi. Mira, jo ja m’havia fet a la ciutat, era d’un altre estil.
De vegades anàvem a visitar una seva amiga que vivia en un pis a Gràcia, a prop dels Josepets. Pujàvem en tramvia pel Passeig de Gràcia, i enfilàvem pel carrer Gran fins a Lesseps. Em meravellaven les botigues i els cotxes que passaven corrents, corrents. Però recordo el dia que hi vam anar per primer cop amb metro. Aquell nou invent subterrani que connectava la ciutat d’una manera tan moderna que feia respecte.
Hi vam anar el vespre que se celebrava un ball popular per rebre l’Any Nou i la tieta em va insistir.
—Res de tramvia, avui hi anirem amb metro. Com l’alcalde.
—Ai, que agosarada, tieta!
I és que tot just l’havien innaugurat les autoritats el dia abans, el 30 de desembre, i ella ja hi volia posar el peu.
Aquell vespre, abans de sortir, la tieta em va ajudar a cordar-me el vestit nou. Era blau fosc, amb un coll blanc de puntes i un llaç a la cintura. Me l’havia arreglat ella mateixa, entre planxa i planxa. Jo em mirava al mirall i em sentia tota una senyoreta de ciutat.
Vam sortir al carrer amb l’abriguet posat i els guants, que feia un fred que pelava. Vam travessar la plaça i ens vam encaminar a l’estació.
Quan hi vam arribar, jo em vaig aturar una mica davant l’entrada. No era com una estació de tren de les d’abans, no. Era una escala que baixava molt, amb uns llums grossos i rodons que penjaven del sostre. Hi sortia una olor estranya, com de ferro i de fum.
La tieta em va agafar del braç mentre brandava els bitllets amb aire triomfal.
—Som-hi!
Els graons ressonaven sota les sabates enllustrades. Al final hi havia una andana amb columnes de ferro pintades i rètols amb lletres llampants.
De sobte, un brunzit cada cop més fort… I va aparèixer aquell monstre llarg i brillant amb finestres rodones i llums grogues.
Jo em vaig espantar una mica, ho reconec, però la tieta em va empentar per fer-me pujar al vagó.
Els seients eren de fusta, les parets lluïen vernissades i la gent s’hi asseia amb la mateixa cara de badocs que jo. Alguns miraven per les finestres tot i que no s’hi veia res, només la foscor del túnel.
Quan el tren va començar a moure’s, em va fer un tremolor per dins. Era com si m’estirés alguna cosa al ventre, però de seguida m’hi vaig acostumar.
En poca estona, ja érem a Lesseps, i jo encara estava embadalida.
—I diuen que això només és el començament… —va dir la tieta.
—Si això és el futur, jo ja hi vull viure.