SÓN TRENTA MINUTS
Desbloquejo el mòbil i veig que són dos quarts de vuit, avui he sortit tard de la feina. Arriba el tren. Veig que no hi ha seients buits, així que em quedo dreta. Absorta pel meu malestar no m'adono que un home vol passar i jo li estic bloquejant el pas.
一Perdoni一li dic, i m'aparto com puc mentre ell dibuixa un somriure.
M'hi fixo i veig que cada cop hi ha més gent. Homes i dones que intueixo que tornen de la feina i nens amb motxilles de l'escola inunden els vagons.
Davant meu hi ha una dona arrepenjada a la porta del tren, porta auriculars i va bellugant-se tímidament de costat a costat, entenc que al ritme de la música. Sembla feliç, almenys animada, tot i que la mirada s'arrossega per allà on passa.
Al meu costat esquerre s'hi asseu un jove que llegeix estoïcisme, em deixa parada. Els ulls es mouen ràpidament i interessadament, sembla que no cregui el que llegeix i res no passa al seu voltant. Jo no hi soc, ni la noia que escolta música, ni els nens que criden al final del vagó. En un d'aquests crits giro el cap en la seva direcció. Un d'ells explica alguna cosa que provoca en els seus amics un esclat de riures contagiosos que sense saber com ni per què em provoquen una rialla que m'avergonyeix.
El tren sembla més buit, i l'ambient resulta acollidor. De vegades em passa, de fet, molt sovint, això de l'ambient dic. Compartir un espai amb desconeguts, gent diversa amb vides considerablement diferents. Compartint alguna cosa més que una superfície, compartint un moment. Un moment que, penso, tots som iguals i busquem el mateix. Busquem arribar a un lloc, busquem certa tranquil·litat en un vagó que vessa de gent, i entre nosaltres, ens la donem. Ben mirat, quan ja fa estona que em rodejo dels mateixos desconeguts, els sento propers, com si d'alguna manera ja els conegués. Més tard el tren para i alguns desconeguts coneguts baixen i uns nous desconeguts pugen.
La veu ronca d'un senyor em fa sobresaltar.
一Escolti, ha de baixar, aquesta és l'última parada 一diu l'home, amb un posat afectuós.
Em frego els ulls avergonyit per haver-me adormit. Ja no queda ningú al vagó. Hi regna un silenci esfereïdor. La dona que balla ja no hi és, tampoc el noi que llegeix estoïcisme ni els nens que riuen sense parar. Abans de baixar li pregunto l'hora a l'amable senyor.
一Són just les vuit一respon amb un somriure.