La pipa

Una de les manes

Al carrer Francesc Darder hi ha una pipa. Una pipa estranya, magnètica, que atreu la meva mirada cada matí des de l'autobús. Una mirada fugaç, la meva, però duradora en el record, alimentada pel misteri. Què hi fa una pipa, allà? És l'albada quan la veig i enmig de la foscor gairebé només s'hi veu la brasa.


Vaig inquirint cada dia una mica més, rescatant d'aquelles mil·lèsimes de segon que es tarda a travessar el carrer, qualsevol indici que m'ajudi a compondre el trencaclosques.


Avui ho he vist, no és que la pipa sigui estranya: és que una massa rocallosa l'envolta, enquistada arreu d'ella amb el pas dels anys. Massa i pipa s'han fet una sola.


M'arreplego sobre mi mateixa al seient. Reflexiono. Premo el botó per baixar, és la meva parada. M'embolcallo amb la bufanda i baixo de l'autobús.


Sento arribar el dia, el cel es tenyeix de taronja i de foc. Em pregunto què serà de la pipa durant tot el dia.


Estic atenta a la següent oportunitat, com el gat espera el ratolí. Tenia raó, les meves teories són certes. Seguint amb la mirada la roca incrustada hi ha una mena de tela, teixida amb uns quadrets que em recorden als temps de Sherlock Holmes. Potser hi és des de llavors...


De sobte, la brasa il·lumina per un moment el seu voltant. Hi ha una barba epicúria: blanca, arrissada i ancestral. Gairebé s'incendia amb la brasa, de tan llarga que és. Uns binocles, sí, ara els dibuixo – no sé si a la realitat o a la meva ment-.


Ara ja tinc la imatge completa de la pipa, una pipa tan antiga com Sarrià, quan Sarrià encara era un poble i no un barri. L'últim vestigi, història viva, el darrer pont entre l'abans i l'ara.


Quants secrets atresora aquesta pipa? Quantes vivències?


Em debato entre córrer fins a ella i revelar el seu misteri o deixar que sigui un mite. Qui soc jo per destorbar aquest moment sagrat, on el fum dibuixa escenes centenàries? Hi veig petons, balls a la festa major, guerres entre germans, destrucció i glòria, tendresa i soledat.


Han passat uns mesos i ja no hi és, la pipa. Camí de la parada em desvio i trobo una monja que escombra allà on, imagino, hi seia. Ella s'emporta la fullaraca i em dedica una mirada somrient i curiosa. Què hi deu fer, aquesta noia, mirant-se el banc d'aquesta manera? Que no ho veu, que ja no hi és la pipa?


 

T'ha agradat? Pots compartir-lo!