Hermann i Dorothea, Homenatge a Goethe
Primer cant
Hermann, un bon noi treballador, acaba aquest matí les classes a la Universitat. Està trist perquè no aconsegueix aprovar els seus exàmens i no complirà la promesa feta al seu pare. Els professors li han recomanat que es dediqui a un ofici. Amb el cap ple de mil coses es dirigeix al Metro i va rumiant amb la mirada perduda. Els seus maldecaps no el deixen tranquil.
De sobte, sent que algú el mira amb insistència i s’adona que una noia molt bella l’está observant. Ella és l’amor de la seva vida, però ell encara no ho sap. Hermann i Dorothea es miren amb vergonya i a poc a poc ìntercanvien somriures. Són poques estacions i Dorothea baixa ràpid, sense donar temps a Hermann a embastar una frase bonica per dir-li. Hermann està inquiet i la resta del trajecte pensa si hi haurà un altre dia que la tornarà a veure. Mentre, Dorothea camina amb el cor agitat cap a casa perquè el noi que acaba de veure al Metro l'ha impressionat gratament.
L’endemà, tots dos prenen el Metro novament, a la mateixa hora, amb l'esperança de retrobar-se. Però el destí els marca un altre camí, i entre la multitud no arriben a veure's. Passen molts dies en què tots dos intenten trobar-se, però ni el Metro ni el destí afavoreixen aquest desig.
Finalment Hermann abandona la universitat i aconsegueix feina en un poble proper. El seu cap li diu que això és el millor per a ell, però el seu cor li diu que està perdent el més important, un amor del qual no en sap ni el nom.
Dorothea, amb la mateixa malenconia que Hermann, acaba la carrera d'infermeria, sempre agafant el mateix Metro a la mateixa hora, perquè l'esperança no mor.
Segon cant
Com que la vida i el món no s'aturen pels seus personatges,el metro avança sobre la gran ciutat. Han passat quinze anys a la línia del Metro L1, la mateixa on un dia Hermann i Dorothea es van trobar.
Hermann amb l'arribada del Metro L1, canvia de feina i aconsegueix un lloc de conductor amb un bon salari. Cada cop que passa per l'estació Bellvitge, on va veure per última vegada aquella noia, Hermann somriu.
Ja hem dit que el destí no espera ningú, però a més, fa dansar els seus personatges amb molta ironia; i aquest cop és el torn d'Hermann. Aquest matí serà una diferent. Entrant a l’estació de Viladecans passa allò inimaginable, allò planejat pel senyor Destí.
El sostre del túnel s'ensorra sobre l'estació, provocant un gran desastre i deixant moltíssims ferits. Hermann que està a l'ordre del comboi, és un dels ferits i, com que és al seu lloc de feina, ningú no li presta atenció. Hermann ja no sent les cames. Les ajudes arriben aviat: metges, infermeres, bombers, i atenen ràpìdament els ferits i els rescaten també dels vagons coberts de runes. De sobte, una infermera pensa en la persona que podria estar encara al capdavant del comboi i corre fins a la cabina de comandament. Allà troba un home malferit, i amb l'ajuda d'un bomber aconsegueixen baixar-lo fins a l'andana.
Mentre l'atenen, la infermera li va netejant la cara i el seu cor comença a bategar amb gran força. Ella recorda aquest rostre, no n’està segura, però sí molt neguitosa.I en aquest moment Hermann, el conductor del Metro, obre els ulls i, mirant-la amb un gran somriure, li diu en un murmuri:
-Hola, amor meu, per fi t’he trobat! Jo soc en Hermann, tu com et dius?
La infermera, mirant les cames destrossades de Hermann, i amb una nova llum als seus ulls, li respon:
-Estimat Hermann, ja m’has trobat. Jo soc Dorothea i sempre estaré al teu costat.