Potser l'any vinent
Concurs de relats curts de TMB.
Mentre espero asseguda a l’estació de Plaça Catalunya, el cartell m’avisa d’aquell petit event que té lloc a Barcelona cada any. Miro de reüll el meu company i, com que està distret mirant el seu mòbil, torno a inspeccionar l’anunci de la TMB. Sospiro, incòmoda, mentre llegeixo les dates amb reticència. Sincerament, no m’agrada gens, aquest cartell. Ni aquest, ni el de l’any passat, ni el de l’any anterior. Ja fa més de deu anys que no m’agrada... i també més de deu anys que vaig perdre el temps i la il·lusió per escriure. Anualment, el cartell em recorda, fent ús de diferents imatges i tipografies, que encara no hi he participat mai.
—La TMB fa un concurs de relats? —pregunta el meu company, que ja no mira el telèfon.
Aparto els ulls del cartell a la velocitat de la llum, i el meu estómac s’encongeix de forma patètica. Tot i així, arronso les espatlles.
—Suposo —dic, com si no m’hagués passat tota la vida mirant els diferents concursos d’escriptura de la ciutat des que tenia 5 anys.
—Per què no hi participes?
Me’l miro amb un somriure petit i ric una mica. No té remei.
—Ja saps per què no.
—Hauries de participar en aquestes coses. Escrius bé.
—És que m’estimes molt, tu.
Poso fi a la conversació fent-li un petó a la galta, i una subtil tremolor de la terra anuncia que el metro ja és aquí. Ens aixequem, i jo miro per última vegada el cartell abans que desaparegui darrere dels vagons.
Concurs de relats curts de TMB.
Potser l’any vinent.