EL VIATGE DELS RECORDS.. I DELS SENTITS
M’havien donat l’alta i, aquell matí, després d’esmorzar, vaig decidir sortir per primera vegada en molts mesos; era un dia clar, encara fred però assolellat. M’envaïa un sentiment ambivalent, basculant entre l’excitació de reprendre certes rutines de vida, i la incertesa i temor pel que podria passar en afrontar el món des d’una altra mirada.
Caminant amb pas ferm, vaig baixar; una bafarada d’aire gèlid em va acaronar la pell; em vaig quedar immòbil, sentint, olorant; havia imaginat i fantasiejat tantes vegades amb aquest instant...i em vaig dirigir sense vacil·lació cap a la boca del Metro perquè tardaria temps en poder recórrer món, i el viatge per L3 sempre m’evocava sensacions de llocs i escenaris remots, i necessitava tant anar-hi...
Vaig pujar al vagó i algú em va oferir un seient; l’aroma subtil del cardamom i de la canyella va irrompre sobtadament en el tren. Pel to de veu amb el qual es dirigia a la nena, semblava que parlava en hindi; vaig sospirar, i aquell sospir va evocar les imatges del Taj Mahal. Podia veure’l de nou, davant meu, majestuós...
A Passeig de Gràcia van pujar una colla de xavals; de seguida els vaig ubicar... “ala pixa!!!” i sense cap vergonya i molt d’art van posar-se a cantar, fent palmes, mentre un marcava el ritme amb la guitarra; “eza niña bonita d’ojo sules!!!” un flamenc adaptat amb això que es porta ara. Sonava bé, sí. De sobte es respirava alegria i l’ambient es distenia...; algú altre taral·lejava fluixet, seguint el ritme, i podia sentir l’olor de tarongina i gessamí...
Dues parades després va asseure’s al meu costat una dona de tacte suau. La seva olor de perfum de lavanda m’acaronava com una flaire dolça; havia estat tantes vegades a la Provença francesa en l’època de floració de la lavanda! Hi anàvem amb el descapotable quan encara érem solters; em vaig traslladar a aquell recés de pau, i als camps de lila infinit, i m’embriagà encara aquell record dels vins blancs que tastàvem mentre contemplàvem l’ocàs, estirats un damunt de l’altre...
Última parada: Trinitat Nova; vaig canviar de sentit per tornar a casa.
Estàvem lluny de la platja, així que vaig pensar que potser vindria de la L4 i feia l’intercanvi allí per algun motiu. El cas és que l’home, que per com caminava, arrossegant els peus, semblava gran, em va portar amb aquella olor de mar i sal fins a la costa; venia amb una galleda a la mà que colpejava per arreu, i amb uns pals que picaven a terra; devien de ser les canyes; va asseure’s al meu costat, tot i que el tren anava mig buit en aquell extrem; va acostar-se a mi i em va dir: “Bon dia!” Jo vaig contestar: “Bon dia tingui…”; silenci. Poques vegades m’havia passat això mateix, que algú volgués entaular una conversa, però quan passava era meravellós, era... màgic; i més amb algú que em transportava a la platja com a escenari: podia sentir les onades, veure la brillantor del mar de Tarragona, sentir gairebé la sorra sota els meus peus; la trobava tant a faltar la meva platja...tant..., i suposo que se’m va notar, potser una llàgrima em va caure lliscant per la galta perquè, aquell home, sense dir res més, em va agafar fort la mà i així la va tenir una bona estona.
M’havia quedat cega del tot, però encara em sentia viva; aquell viatge a tants llocs que després de molt de temps havia tornat a fer, em va recordar que en seguia estant.