Miquel
Són les 8 del matí i el metro viatja en silenci, donat que no és del tot hora punta. En 10 minuts, per ser exactes, el vagons començaran a omplir-se i es notarà la tensió del despertar del dia, els badalls matiners dels passatgers mig adormits amb la vista perduda al mòbil, els dits freds movent-se amunt i avall i els turistes amb la pell enrogida començant el seu trajecte individual per la ciutat.
Els tinc a tots vistos: els que van tard, la mare que porta la filla a la falda, la noia hipster que treballa en una botiga de tendències, el que neteja finestres amb el cubell i el pal, la que porto veient dia rere dia, fa ja uns 5 o 6 anys, demanant uns cèntims per al fill, que sempre té set anys. Cada matí els veig a tots, però no ens diem res. És un silenci pesat i gruixut que ens envolta, fins que puja ell.
A les 8.07, parada Bogatell, s’obren les portes i amb un somriure gloriós, el diari sota l’aixella esquerra, la llauna de Coca Cola a la mà dreta i la motxilla blava texana a les seves espatlles, puja. No és silenciós, al contrari, i esbossa aquell silenci trist amb un bon dia per a tothom sense cap resposta. De fet, ningú s'ha adonat que ha pujat, i molt menys del seu gest gentil de saludar.
Troba un seient buit, i amb el seu pes es deixa anar, empenyent una mica la persona del seu costat, que de cop i volta aixeca el cap per mirar-lo fixament.
-Perdona i bon dia! - li diu el noi, col·locant-se còmodament. L’home mig somriu i intenta un bon dia, però només se sent l’aire que li surt de la boca. El noi deixa la llauna als seus peus i obre El Mundo Deportivo amb un -Vaja!-, amb veu rasposa i sorprenent.
No es dirigeix a ningú però al mateix temps, a tothom de cop.
-Heu vist què va fer el Barça ahir a la nit? A veure si tornen a ser el que eren...
Un home gran, a prop, gruny i contesta:
-Ho dubto, noi.
-Ja veureu que sí, no podem perdre l’esperança!
La llum blanca elèctrica ens il·lumina a tots amb un to fred i gris. però ell té un altre color que no forma part de la resta de passatgers, un color innombrable, iridiscent.
S’ajup per agafar la llauna amb dificultat i un cop la té, l’obre amb una mà i se sent el clicshhhh del gas que fuig. Però abans de beure li diu a la dona del costat:
-En vol una mica?- La dona aixeca la mirada, dient que no amb el cap...posant el mòbil a la seva bossa.
-Està freda i va bé per despertar-se!- li diu a la persona asseguda davant d’ell. L’home riu i contesta:
-Segurament que sí, però no va gaire bé per a la salut.- Tanca el mòbil i mira el noi, somrient.
-Però que em veu malalt?
-No, no en absolut! -L' home es posa vermell i comença a riure.
Em falten dues parades per baixar, però em vull quedar aquí, en el vagó que comença a omplir-se i amb el noi que desperta a tothom amb tota la naturalitat, fent-los parlar. L’ambient és agradable de cop i volta i vull conèixer més aquesta persona amb el poder de fer-nos relaxar. Ho fa contagiosament. Em pregunto si la gent li segueix la conversa perquè té la Síndrome de Down o si de veritat volen participar i parlar amb desconeguts que veuen cada matí, de dilluns a divendres, però amb qui mai no gosen creuar mirades, i molt menys paraules. Tots excepte en Miquel, que ha començat a presentar-se.
Arriba la meva parada, m’aixeco per anar a la porta i sento el Miquel que diu:
-Que tinguis un bon dia, noia.
Em giro i li somric amb tota la meva energia.
-Tu també! -I les portes comencen a tancar-se... però aquest cop no m’afanyo. Em vull quedar una parada més amb el Miquel.