FER-SE GRAN
Molts diuen que tots els dies són iguals, però sempre n’hi ha un que és especial, diferent, com aquell dilluns en què vaig adonar-me que m’havia fet gran…
Des dels quinze anys, amb allò del canvi hormonal, la providència divina m’havia dotat d’un perfil voluptuós que en altres temps hauria estat el referent estètic per excel.lència, però que en els nostres dies estava fora dels cànons de bellesa establerts.
Lluny de crear-me cap complex, la meva condició física agradosa em facilitava l’accés segur en un seient al metro que cada dia agafava a hora punta i anava ple de gom a gom. Una mirada fixa al ventre seguida d’un: “-Que vol seure?” i jo, amb un tímid somriure feia que sí amb el cap.
Fins aquell dilluns. Aquell dilluns va haver-hi igualment la mirada avaluadora d’un i altre passatger assegut, però cap no va cedir-me el seu apreciat seient. Ni l’endemà, ni l’altre, ni l’altre dilluns… Fins que un matí en mirar-me al mirall vaig entendre el per què: m’havia fet gran…