Quina aventura!
I avui al Metro! Olé. Ja feia tres mesos que vivíem a Barcelona i encara no havíem vist aquest transport. Però aquell dissabte els pares ens van voler ensenyar com anar a casa dels oncles. Ells vivien vora el Pont de Marina. El meu germà i jo ens sentíem molt importants. No havíem vist mai un Metro i ens pensàvem que només hi anava la gent més gran.
Vam anar cap a la Plaça de Lesseps. Hi havia bancs, arbres, una merceria amb moltes coses a l´aparador. I el que ens feia molta gràcia era un senyor que tocava l’acordió assegut en un tronc.. També hi havia el cinema Roxy, on sempre hi feien pel·lícules de Tom i Jerry. Feia una olor especial, aquest cinema.
Estàvem escoltant el senyor que tocava l’acordió i vam sentir el pare que cridava:
-Ei ,“nanos”, cap al Metro i agafeu- vos fort a la barana.
Vam baixara poc a poquet perquè el pares ens vigilaven, però teníem moltes ganes de córrer de tan contents que estàvem. El pare va treure els bitllets en una taquilla i vam anar caminant fins arribar a l´andana. Hi havia poca gent. La mare ja ens havia avisat que no ens apropéssim a la via. I nosaltres la vam obeir. Tot d´una va arribar el Metro. Com un gran cuc. Quina impressió! Quin soroll! Vaig tenir por de caure a la via. Vam entrar amb tranquil·litat . I em vaig fixar que que molta gent llegia dins del Metro. Ni miraven. Per distreure al meu germà anàvem comptant les parades que el pare ens havia dit: Fontana, Diagonal, Aragó,i Catalunya. I a Catalunya es feia el transbordament.
Encara ens semblava tot més emocionant. El meu germà m´agafava de la mà. Quina gràcia ens feia, perquè no es volia agafar mai amb ningú. Però aquells corredors subterranis penso que li feien una mica de por. Corredors, escales...i per fi l´andana del Metro que anava cap al Pont de Marina. El comboi va arribar aviat,i ens vam acomodar. Llavors havíem de comptar 3 parades: Urquinaona, Arc del Triomf i Marina!
En baixar del metro va passar un senyor de raça negra.. El meu germà, que només tenia 6 anys, va cridar:
-Mireu, un senyor negre!
Jo li vaig dir que no es deia negre, que havia de dir que era de color.. Aquell senyor ens va sentir... Vam sortir del Metro. Al carrer hi havia una xurreria .i molta gent fent cua. Voliem comprar pestinyos. Així que vam demanar tanda.. Darrera nostre es va col·locar el senyor “ de color”. A la xurreria hi tenien aquelles boles grans de vidre plenes de boletes acolorides. S´hi posava una moneda i sortia un xicle. Tot d´úna vaig sentir un copet a l´esquena. Era el senyor “negre” .Em va mirar i amb molta cura em va dir:
- Mira, veus aquestes boles?
- Sí -vaig dir.
- Doncs les boletes sí que són de colors, però jo soc negre. Vaig néixer en una illa on tots som negres.
Vam somriure tots dos i ell li va preguntar a la mama si ens podia comprar unes boletes. La mama li va dir que sí i ell ens va donar unes monedes perquè sentíssim el plaer de fer-les baixar.
Ens va preguntar què eren els pestinyos i els pares li ho van explicar. No el vam veure mai més.
I això que jo el volia tornar a veure. El que em va explicar del seu país no ho oblidaré mai.
Ara, quan entro al Metro l´olor de les andanes em porta tots aquests records.