La noia que llegia la Ilíada
L’Estel era una noia de 30 anys, morena, d’ulls blau turquesa, alta, esvelta, elegant però força senzilla. Treballava de passant en una notaria de les Corts, per anar a la feina havia d’anar amb el metro, ja que ella vivia a una hora del seu lloc de treball.
Com que li agradava molt la lectura sempre la veies fent el seu trajecte, acompanyada d’un llibre. Mai no se li esborrarà aquella tornada a casa des prés de la seva jornada laboral, quan el metro anava com una llauna de sardines, amb aquelles olors tat fortes de la suor barrejada amb les dels perfums, que eren una mica asfixiants a més a més d’aclaparadores.
Sense voler, un noi una mica més gran que ella li va trepitjar el peu fent una mica de tantarella, que de poc no li cau a la falda. Sort va tenir, doncs, sort que va tenir reflexos per poder-se arrepenjar a la finestra que hi havia el darrere del seu seient, però de totes maneres, va topar amb el llibre.
Aquest li va demanar perdó acompanyat d’una beguda bastant dolça que, quan l’Estel va aixecar els ulls del llibre, es va quedar extasiada, només li va sortir un fil de veu per poder-li contestar que no passava res.
Després d’aquesta incidència, la senyora del costat de l’Estel es va aixecar perquè baixava a la parada seguen aquest xicot que feia un instant li havia trepitjat el peu es va asseure el seu costat. Només en seure, va poder observar que estava llegint La Ilíada i li va preguntar-li si era mestra. L'Estel, tota airosa, li va contestar que no. Aleshores es va sorprendre encara molt més, no entenia com la podia estar llegint, ja que a ell li havien fet llegir quan estava a la faculta i se li havia fet força pesada. En aquell instant l’Estel, amb tota la naturalitat, li contest:
-Doncs potser sí que me equivocat de lectora, dient el que m'cabes de dir, però és que recordo que el meu pare se l’havia rellegit forces cops i m’ha vingut de gust inspeccionar, però ja t'ho diré el pròxim dia que ens veiem, que per cert, com et dius? Guiu, ostres, és veritat que té interrompuda la lectura, i per acabar-ho d’adobar m'he quedat tan sorprès que ni t'he preguntat el teu nom. Et deus passar que soc un mal educat, no pateixis, home, que no passa res, estic tenint una conversa molt agradable.
Tot seguit, com aquell que no diu res, li anuncia el seu nom ,cridant Estel. Jo estava totalment fascinada i bocabadada, mirant el Guiu, perquè era talment atractiu, corpulent, acompanyat de la mirada picardiosa que tenien aquells ulls color de mel, seguist d’uns llavis molsuts i d'uns cabells altament rinxolats, morenos, en unió de l’olor de l’aigua de colònia d'homes “Don Algodón”, considerablement tènue, que es va desar el llibre a la bossa que portava per tal de seguir gaudint de la companyia i de la conversa que estaven tenint, ja que li va semblar un home molt interessant. Per cert, mira que portem estona conversant, tu, a què et dediques aleshores? el Guiu li contesta:
-Soc mestre de filologia anglesa i treballo en un institut de Seria.
-Mira que bé -diu l’Estel- ja que, ben mirat, de segur que et podré dir si trobo interesant aquest llibre, ja que gairebé fem la mateixa trelletra cada dia. i jo sempre l’agafo a la mateixa hora.