DOLÇ COMIAT
Si algú l'espia per la finestra dirà que és una mare de família anant a treballar de matinada per cobrar el plus de nocturnitat, però res més lluny de la realitat. Ha deixat badalls i mandra a casa, emperò les botes li pesen Avinguda Vallcarca avall. Duu anorac, guants, gorro i una bufanda heretada per combatre els zero graus de l'últim dilluns de l'any. Té molt clar on ha de ser a les cinc en punt, i si acabés fent tard no s'ho perdonaria.
Quan et llevis seré aquí. Amb un previ petó als llavis, ha marxat de casa sense donar explicacions a la persona amb qui s'enllita en exclusiva des de fa més de trenta anys. La missió d'avui se la reserva per ella, tot i que ja fa dies que en Gerard la sent distant i, cada nit abans de tancar el llum, li fa l'interrogatori de rigor per assegurar que tot rutlla.
Tota la vida al mateix edifici l'ha fet experta a arribar a temps a les escales mecàniques que l'engoleixen i l'escupen arreu de la ciutat. Ho té calculat, a bon ritme i evitant qualsevol trobada imprevisible, amb set minuts i deu segons es planta de casa a l'andana. Avui, però, que els nervis se la mengen i la sensació tèrmica la fa apujar el ritme, ha fet rècord personal i troba les portes de l'estació tancades. S'escalfa les mans amb la fricció d'un palmell contra l'altre i es protegeix boca i nas amb el teixit de llana blava que conserva rastres d'olor de canyella i cigarreta. Tanca els ulls i surt del cos de l'Adela de seixanta anys per observar la seva versió en miniatura, davant de la mateixa porta, ara fa cinquanta anys.
Després d'aquests dos minuts que se li fan eterns, el campanar anuncia que ja és l'hora i la porta de l'estació s'obre de bat a bat. Creua els barrots i, amb un somriure que s'intueix per la mirada, dona les gràcies a l'encarregat que avui s'ha llevat a hores intempestives per assegurar l'arribada dels veïns a la feina.
Posa el peu al primer esglaó de l'escala mecànica i la pell, sota el miler de capes que la vesteixen, se li impregna de suor freda. El fluid d'angúnia i neguit l'adverteix que està a punt d'arribar al lloc que fa tant que tracta d'evitar. No marxarà corrent com ha fet sempre: Avui és el dia.
La posseeix una esgarrifança en descobrir el primer ferrocarril metropolità del dia esperant-la a l'andana. Hi puja, encara a temps de recular, i se sosté al vidre negre que separa conductor de passatgeres. El soroll impertinent avisa el tancament de portes abans de fer via cap a Plaça Catalunya. Ara ja no hi ha marxa enrere. I arrenca el monòleg que tants cops ha practicat al mirall de casa. Qualsevol que la vegi pensarà que duu auriculars i parla per telèfon, però res més lluny de la realitat.
Avi, he vingut a acomiadar-me. Fa vint-i-quatre anys que ho intento, però no podia, no volia acceptar que ja no ets tu el que condueix el Gran Metropolitano, com tu li deies. I avui, que fa cent anys que vas inaugurar una màquina com aquesta, és el dia de venir a dir-te adeu. Et trobo i et trobaré a faltar sempre, però per més mal que em faci, és hora de deixar-te marxar.
Ja arriba a la darrera parada. Plaça Catalunya marca el final del dolç comiat. L'Adela baixa del vagó i, un cop posa els peus a terra, com per art de màgia, les botes ja no pesen. Quan arribi a Lesseps, després de la caminada i abans de despertar en Gerard, passarà per l'imperi dels xurros de la Sole i n'hi comprarà de normals i de xocolata. Com feia l'avi Francesc cada 30 de desembre i com farà ella d'ara endavant cada penúltim dia de l'any.