L'entrevista
S'havia vestit amb un conjunt de jaqueta i pantaló més o menys formal i havia sortit de casa amb temps suficient per arribar a les oficines amb quinze minuts de marge. Ja dins del metro, va agafar el mòbil per repassar tota la informació possible sobre l'empresa: valors, filosofia, organigrama..."Pròxima estació: Diagonal", va dir aquella veu. El metro es va omplir de sobte. Va mirar una parella de turistes que hi entrava amb una càmera de fotos gegant i va pensar com se sentiria en veure la Sagrada Família per primera vegada. Va tornar a obrir el seu CV i va tornar a revisar la seva formació i experiència. Mentre tenia un diàleg mental amb una potencial entrevistadora en el qual intentava convèncer-la que era la millor candidata possible, es va adonar que el metro no es movia. Va tornar a mirar l'hora. Si volia respectar els temps calculats, com a màxim en cinc minuts hauria d'estar baixant a l'estació de Verdaguer. Van passar dos minuts aturats i la tranquil·litat dels turistes va començar a despertar-li una barreja d'enveja i neguit. Les portes continuaven obertes i ella les mirava fixament, com si fos possible tancar-les només amb el poder de la telecinesi. Va fer càlculs per tal d'esbrinar si seria possible arribar a les oficines a peu, tot i que això significaria començar l'entrevista amb les galtes vermelles i la respiració una mica agitada. Si baixava, hauria de ser ja. "Millor no, segur que en qualsevol moment avancem", va pensar. Però no avançaven. Els turistes xerraven i reien cada vegada més fort. Va passar un minut més. I un altre. Finalment es va aixecar, va passar entre la parella desitjant que la Sagrada Família estigués tancada, i quan acabava de travessar les portes i posar els peus a l'andana va sentir aquell "pipipipi" just a l'esquena.