El vagó dels esperits
Les portes es van tancar tot de sobte, amb una força i una violència inusuals. La jove va ser a temps tot just d'enretirar la mà i evitar que el tancament la hi deixés mig a fora, a mercè de qualsevol obstacle o desaprensiu que volgués fer-li mal. El seu rostre, la seva boca oberta, els seus ulls estabanats, reflectien tot l'esglai del moment, la basarda immensa que començava a recórrer-li el cos que se li anava encongint mentre el comboi del metro avançava. En endinsar-se en el túnel els llums es van apagar, el vagó va quedar completament a les fosques, una estranya sensació la va posseir i sentia la pressió infinita de la buidor que l'envoltava. Tremolosa, va remenar dins de la seva bossa buscant el mòbil i la seva llanterna salvadora. Amb l'aparell a la mà, va col·locar el dit índex una vegada i una altra sobre el sensor que l'havia d'engegar, però era inútil, la bateria era incapaç de subministrar la més mínima quantitat d'energia. El cor li bategava amb força i semblava que li anés a esclatar a dins del pit. Li va semblar sentir una respiració agitada com la seva que se li anava acostant, però no sabia identificar des d'on. Hauria jurat que un alè gelat li cercava el clatell, que una mà sedosa i aspra a la vegada li acaronava la cara ves a saber amb quines intencions. El ventre encongit, els esfínters a punt de claudicar, el cervell maldant per no deixar-se posseir per la bogeria que l'anava acorralant. La por es va convertir en pànic: la foscor, la buidor, l'amenaça. No gosava moure's, desplaçar-se, buscar un recer. D'altra banda, cap a on? Només desitjava arribar a la propera estació i sortir corrents d'aquell tren del terror. Però l'espera se li va fer eterna, dos, tal vegada tres minuts angoixants, envoltada d'un no-res ple de perills i d'amenaces. Tenia ganes de xisclar, de rugir com una lleona per espantar els enemics. Necessitava exorcitzar tots els mals esperits que l'envaïen. Es preguntava quantes vegades, en la llarga història del Metro, havien passat episodis similars? Quantes vegades algú, atrapat en un vagó, havia pensat que aquell viatge seria l'últim? Ofuscada, va tancar els ulls, primer va serrar les dents i després va fer un crit enorme, sortit de la profunditat de la gola, just al moment en què entraven a la següent estació. Va obrir el ulls, tothom al vagó la mirava i s'apartava a una distància prudent. Amb el polze va prémer insistentment el botó de la porta que li permetria fugir d'aquell malson. Tot just arribar al carrer es va relaxar i es va dir a si mateixa: "Avui ha anat de poc, però he de deixar de llegir novel·les de terror, quin malviure!"