La saga soterrada
En Josep Antoni Cadalch va ser un dels afortunats que va poder gaudir del viatge inaugural del metro de Barcelona acompanyat del seu fill major, l’Enric. Tots dos se'n van pujar a l’estació de Lesseps i van baixar a Plaça Catalunya, on en Josep Antoni havia de fer uns encàrrecs abans de trobar-se amb uns clients. L'Enric sempre li havia explicat al seu germà petit que l’experiència li havia resultat una mica opressiva, ja que el tramvia era més agradable i et permetia veure la ciutat, malgrat que no fos tan eficient. Tot i això, li havia fascinat viure una cosa com aquella i estava molt emocionat per com estava canviant Barcelona, amb els ulls ja posats en l’Exposició Universal que s’hauria de dur a terme en uns anys.
La conversa entre els dos germans li venia al cap constantment al petit dels dos, en Ramon, mentre s’agafava amb força a la seva mare i patien els sacsejaments dels bombardejos dels nacionals durant els pitjors anys de la guerra. Quasi cada setmana baixaven la seva mare i ell a la parada de metro Urgell a patir una espera angoixant sobre la qual ningú tenia massa clar què esperar-ne. El seu pare, el senyor Cadalch, havia mort abans de la guerra per una malaltia i el seu germà gran havia estat cridat a les files del bàndol republicà i ell, que era massa jove per a participar-hi, s’havia quedat encarregat de la casa i el patrimoni familiar juntament amb la seva mare. Aquell dia, sota els esclats continuats de les bombes ressonant sota terra, la seva mare va decidir amagar les joies de l’àvia en un amagatall a prop de la via, per por que els anarquistes els hi requisessin tot.
En Ramon mai va poder reclamar les joies de la seva àvia i, set anys després d’haver acabat la guerra, qui les va trobar va ser un home que no tenia on caure mort i que, precisament, portava diverses parades de metro rumiant sobre com la gent n’estava de trista des de la fi de la guerra. Un cop va baixar a la parada d’Urgell, es va ensopegar just a la vora de l’amagatall on romanien les joies, agafant pols des de l’any 1938. No donava crèdit als seus ulls mentre observava com relluïen els collars d’or I plata i, per una vegada, es va sentir l’home amb més sort del món.
Un any més tard, amb els diners de les joies hauria aconseguit fundar l’empresa Sortgell, que va despuntar en la venda de productes de luxe durant tota la dècada dels cinquanta. Hi pensava cada dia la Joana, que agafava la línia quatre per anar fins a Urquinaona a treballar a la botiga principal de Sortgell. Sempre es repetia a si mateixa que, el dia que veiés algú al metro portant les joies que venia l’empresa, ho deixaria tot i tornaria al poble amb la seva família.
Mai va succeïr i, mica en mica, tots els diaris que es fullejaven als vuitanta i als noranta van ser ràpidament substituïts per telèfons intel·ligents i durant tota l’adolescència d’en Gerard Cadalch, el seu pare no li parava de repetir que tant ell com els xavals de la seva edat acabarien amb les cervicals destrossades de tant mirar el mòbil tota l’estona. Què més donava? En Gerard feia una desena de viatges en metro durant la setmana i matava el temps com podia. No li donava gaire importància al fet i no va ser fins a l’any 2025, en el centenari del Metro de Barcelona, que va descobrir que el seu besavi havia estat un dels afortunats que havia participat en el primer viatge de metro de la ciutat i, arran d’això, va decidir interessar-se per les històries de tot el seu llinatge familiar.