Els Plànols de la realitat
Ja feia temps que, rutinàriament, cada dia caminava pel carrer Provença ,fins a rambla Catalunya i puntualment a les 7,05 baixava les escales del metro de Diagonal per anar agafar la L5,cap a Sagrada Família. Allà sortia a Rosselló i corria avinguda de Gaudí amunt, fins al recinte de St. Pau ,on treballava per a un organisme internacional.
La tornada no tenia cap més secret que fer el camí invers al cap de vuit hores.
Tot i així sempre havia pensat que això de baixar a les entranyes de la ciutat i tornar a pujar, tenia quelcom de viatge al més enllà, del que és quotidià.
Aquell matí també vaig seguir el mateix protocol de transport ,però...diria que vaig tardar tant com si hi hagués anat a peu. M’ havia deixat el mòbil i el rellotge? Els havia perdut en una empenta en entrar al vagó. Havia entrat al vagó? Tot era una mica confús.
Soc a Sagrada Família, surto a la carrera per avinguda Gaudí, és fosc i s’ hi veu poc, com si no hi hagués fanals o no estiguessin encesos. Entro a St. Pau i una senyora vestida de blanc impol·lut em barra el pas i em pregunta a quina secció vaig de l’Hospital. Responc...No, jo vaig a l`edifici C, jardí 4.Com diu? Aquí només hi ha pavellons dedicats a Sants, on atenem malalts, la majoria pobres, que venen de tot arreu.
Per poder entrar, li vaig dir que anava a veure ...l’Antoni (sempre hi ha Antonis a tot arreu).
-Ah! -va contestar ella- és un senyor que ha ingressat aquest matí, que ha estat atropellat per un tramvia, és al pavelló de St. Josep, el d’ aquí al davant a la dreta, em va assenyalar.
-Ah! És el meu lloc de treball -Penso, quina sort, el C4. Hi entro d’ una revolada. Una olor profunda de desinfectant em guia cap a una sala de sostres alts i llits també d’un blanc impol·lut. Pregunto perquè no em tornin a barrar el pas:
-El sr. Antoni? És al llit 22,al fons a la dreta -em respon una veu.
M’ hi acosto. Hi ha un vellet ajagut, que amb un sospir de veu em diu:
-Noi, l’ envien del Temple?
-Jo li segueixo el fil i li dic que sí, què hi puc perdre?.
-Digui’ls que diu l’ Antoni que hauran d’ esperar uns dies a posar els ciments de la torre de Bernabé, i que potser ho hauran de fer tot sols.
Jo, que el veig tan preocupat, li prometo que trametré el missatge ,pel que més estimo al món. Ell es treu un feix rebregat de plànols de sota el coixí
-Digui’ls que vagin seguint aquestes instruccions i que probablement cap a l’ hivern de 2023 ja podran acabar dues de les torres dels Evangelistes amb els “tetramorfs alats” - I afegeix...aixecant un dit- Jo m’ ho miraré des de dalt, per veure si han quedat prou dretes... -i somriu plàcidament.
Surto esperitat, espantat, commogut i fascinat. Llisco avinguda de Gaudí avall, vaja, corro camps avall, que no hi ha res més, i al davant veig quatre torres de la Sagrada Família que s’ aixequen al costat d’ un horts.
-El metro per tornar a casa? Els carrers? -Pregunto a un pagès com s’ arriba a Sants i m’ assenyala el camí. Si tinc sort passaré pel davant d’ on, d’ aquí a molts anys, algú construirà casa meva. No em preocupa gens...tinc a les meves mans el projecte que permetrà fer créixer un dels temples més singulars del món -Ah! I no patiu que demà a primera hora vaig cap a la Sagrada Família, en metro o sense, per lliurar els plànols perquè l’ obra continuï. Avui he de pair el meu viatge al metavers amb la T Mobilitat.
Gaudí va ser dut després de l’ accident, a l’ Hospital de la Sta. Creu...però jo el vaig trobar al de St. Pau...al metavers.