Els gemecs i la llibreta
Tan sols és un llibreta, tan sols és una llibreta, em repeteixo. Fer-me la mateixa afirmació em fa adonar que, potser, no només és una simple llibreta.
Ja havia entreobert els ulls, clavats a la claror de les persianes. El despertador encara no havia sonat. Em giro entortolligant les cames entre els llençols nets d’ahir. Les meves mans suaus es busquen agraïdes de sentir el seu tacte. El meu cos gruixut deixa dansar els malucs a ritme lent per assaborir el sexe frec a frec amb el coixí. I arribar al límit. Jugar amb la intensitat i de cop i volta, el despertador em marca la fi del ball.
Com de costum, surto d’una revolada d’aquell llit àvid de plaer. És un dia rúfol que em recorda la necessitat de posar-me mitjons de flamencs cosits minuciosament i un paraigua groc estrident. Els dies grisos són menys foscos amb aquest simple costum. Ahir va ser una dia llarg a la feina que em recorda les ganes de trencar la setmana amb un parell de birres, sortir a córrer o cosir el botó de la meva camisa de flors preferida.
De sobte em trobo vestida i immersa en el pas ràpid de la ciutat que se m’emporta per la boca del metro de Sant Andreu, i quan sona el “pib”,“pib” que marca el tancament brusc de els portes, m’entaforo al metro tan hostil. En arribar a l’andana de Rocafort la meva mirada es focalitza en el banc desocupat prop de les escales de sortida. És negra, plena d’enganxines i fàcil de dur a la butxaca. Em venen unes ganes boges d’obrir-la i tafanejar-la. Miro al meu voltant i penso que la propietària la pot haver perdut, algú la hi ha robat o bé l’ha deixat intencionadament a l’andana de la línia vermella del metro. L'única certesa que tinc és que encara em queden vint minuts abans d’entrar a la feina. L’obro. Fullejo les pàgines del bloc. Colors vermells, blaus i un traç fi donen personalitat a aquelles figures que es mouen amb delicadesa com si volguessin projectar-se més enllà del paper. Volen prendre vida. No hi ha gaire marge temporal per prendre una decisió ètica i decideixo endur-me-la, demà ja la tornaré a deixar al mateix lloc. Ara el que més desitjo és plegar i arribar a casa.
És estiu, i quan arribo al pis és habitual passejar-me amb calces i tirants, deixant els mugrons en contacte amb el cotó. M’exploro sense la pressió d’haver de córrer per si sona el despertador. La meva mirada viatja entre els dibuixos, la sensualitat, el plaer efímer, les sinuoses corbes del d’aquelles dones, olors i gemecs que sobresurten del paper. Les meves cames s’obren mentre m’acaricio l’entrecuix amb delicadesa. Una de les il·lustracions, m’atura, em captiva. Una perspectiva que puja des del melic fins al tors. Dues noies estirades una sobre l’altra que gaudeixen de la tacte dels seus grans pits. I m’imagino l’escena, em col·loco en la mateixa posició, em recreo tocant el meu mugró endurit i trobo el pírcing ben tens com si volgués sortir de lloc. La imatge mental em fa excitar el sexe que regalima a brots com si aquelles dues dones compartissin el llit amb mi. Imagino els seus moviments harmònics, la seva llengua delicada, tova i calenta, i de cop, una fiblada de plaer em recorre tot el cos.
Al final ha resultat ser molt més que una llibreta. Aquest bloc de notes és anònim. Jo, que també dibuixo, escric el meu perfil de creacions per compartir el meu art amb la pròxima desconeguda que obri aquells fulls que recorren vida i sexualitat. L’endemà la llibreta torna a ser al mateix lloc. Demà passat ja haurà desaparegut.