Aventura blava
Tenia els llums mig clucs, que li feien d'ulls, acompanyats d'una respiració arrossegada amb esbufecs que expressaven el seu avorriment i enveja. Els circuits neuronals d'aquell comboi de l'L5 del metro de Barcelona descarregaven espurnes a la catenària. Dins seu, experimentava allò que havia sentit als seus passatgers anomenar fomo. Aquella expressió anglesa representava la preocupació de perdre's esdeveniments importants. No entenia què es cuinava sobre les llambordes de la ciutat.
Passatgers amb maletes que se la jugaven pujant al comboi mentre les portes es tancaven com un acordió a mitja melodia, homes i dones vestits de blaugrana, pancartes acompanyades de cares reivindicatives que reclamaven millores de tota mena... El comboi sentia que era part de tot i de res alhora. Els humans l'utilitzaven per complir les seves comeses, però no les podien gaudir plegats a l'exterior.
Aquella nit de dimecres, estant fora de servei, el comboi va recordar una conversa que havia sentit entre dos conductors setmanes enrere:
- Tu saps que existeixen estacions fantasma?
- Au va, calla!
- De veritat! Són les estacions abandonades, que no estan en marxa o que no ho han arribat a estar mai. Una d'elles es troba en aquesta mateixa línia. És l'Estació de Gaudí, dissenyada als anys seixanta en plena expansió del metro. Està entre les actuals parades de Sagrada Família i Sant Pau-Dos de Maig.
El comboi de l'L5 va tornar del record i va decidir-se a trobar l'Estació de Gaudí. Xino-xano va arribar-hi i una sensació estranya va recórrer tota la seva maquinària: locomotora, xassís, pantògraf, rodes, sistema de frenada i motor van ser víctimes d'un calfred que va fer trontollar les seves interioritats. De cop, una bafarada d'aire fred va impactar contra els vidres del comboi i uns cartells l'indicaven que es trobava a l'Avinguda Gaudí, entre els carrers de Marina i Lepant. Encuriosit i espantat, va palpar l'asfalt amb les rodes i amb la inseguretat del que és desconegut. Amb un imaginari esvalotat es va veure vagarejant per aquell espai de carrils, edificis i senyals. Enmig del desconcert, va reconèixer una figura que el va tranquil·litzar. Però "què hi feia allà?", va preguntar-se. Aquella cabellera grisosa, esquena mig encorbada i bossa de mà, de tan plena botinflada, eren inconfusibles. A la dona l'acompanyava una mirada mig perduda i un caminar desorientat. Amb el pas dels anys i una malaltia que d'una manera galopant li feia perdre els records, només mantenia a la seva memòria el blau d'aquella L5. De cop, els llums del comboi es van trobar amb els ulls, ara brillants, de la dona i es van fondre en una mirada confident. Li va obrir les portes i ella ja va saber qui la tornaria a casa. Vivia a l'edifici xamfrà davant de la parada Hospital Clínic. El comboi es va acomiadar de la seva experiència llampec a cel obert i tornant a la ruta subterrània va emparar la dona fins a la seva estació.
Després d'aquell episodi, es va adonar que potser no entenia les coses que els seus passatgers vivien sobre l'asfalt, però l'experiència amb aquella dona li va evidenciar la importància de la seva funció: darrere de cada viatger existia una història que ell feia possible amb els seus valsos estacions amunt estacions avall, seguint el camí de la via i l'estímul de la catenària. El matí després, el comboi ple l'alegria i amb un somriure interior va desitjar bon viatge al conductor que el guiaria en aquella nova jornada.