Un viatge qualsevol
Mai no em va importar gaire el que passava al meu voltant.
Cada dia, sense excepció, agafava el metro per anar a classe. Tots i cadascun d'aquests dies, intentava trobar un lloc entre la multitud i feia el que fos per a ignorar la gent del meu voltant. Llegir, Netflix, escoltar música... qualsevol d'aquestes coses era una bona opció. Em passava tot el trajecte sense aixecar la vista, sense veure a ningú, sense que ningú em veiés. Però de veritat importava? Jo crec que no. Tan sols era un munt de gent desconeguda a la qual segurament no tornaria a veure. «Tots fan el mateix», pensava. No estava equivocada. En el llarg trajecte de la meva casa a la universitat no hi havia res prou interessant per a captar el meu interès, però tot això canviava quan el metro arribava a Diagonal.
Cada dia, sense excepció, la meva ment deixava de costat el que estigués fent, els meus ulls deixaven d'observar la pantalla del mòbil o la pàgina del llibre per a passar a buscar a una persona entre aquella gentada. Sabia on havia de mirar, sabia en quin vagó era millor pujar i sabia quins abrics ignorar per a trobar el seu entre la multitud.
Cada dia, sense excepció, viatjava amb la petita esperança que agafés el mateix metro que jo. No sempre tenia sort. De fet, no succeïa sovint. Però de vegades, quan el dia volia donar-me el gust, la trobava allí. Ajupia el cap de seguida, perquè ja sabia que pujaria i no era necessari que m'enxampés mirant. Feia la resta del viatge pensant que, en baixar, ambdues ens creuaríem. Sempre, en baixar, intentava anar més lent perquè tingués temps de veure'm. Em girava amb falsa sorpresa quan em tocava l'espatlla i li retornava el somriure quan descobria que, efectivament, era ella. I parlàvem la resta del camí fins a la nostra classe, quan l'única cosa que ens venia de gust era estar en qualsevol altre lloc.
Em queixava i m'animava, es queixava i l'animava. I tant de bo fos així cada dia, sense excepció.